Estiu passat a l’illa
de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església
oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi
acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi
sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de
negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va
morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina
falta de respecte. Demano disculpes.
Sí, a la platja la gent es banya, les
terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els
estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui
l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns
un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva
pèrdua, fan dol.
Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des
de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o
sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo
s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies.
Mort de dama, de Llorenç Villalonga,
és exemple clàssic de la nostra literatura.
La mort no cessa en cap temps com no cessa
la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç
Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida
de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va
titular La bona mort (Gregal). La
mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un
tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures
pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú
estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els
racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó
va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de
contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia
en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.
(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)
