dilluns, 6 de maig de 2019

La Caputxeta i altres contes


     
Cal dir-ho: l’excessiva racionalització està marginant de la nostra ment el pensament simbòlic que ens fa humans per sobre de la nostra condició biològica. I la correcció política està reblant el clau tot dirigint-nos cap a un pensament reduït i mancat de visió, d’imaginació. S’imposa la rebel·lió, és a dir: llegir per un mateix.
     
D’algunes biblioteques infantils s’estan retirant contes populars com la Caputxeta vermella per sexista. ¿Des de quan la Caputxeta vermella és un personatge real i amb un sexe determinat per més que així s’hagi representat? El conte clàssic de la Caputxeta pot llegir-se a molts nivells com tots els contes que la tradició ens ha llegat. Només una lectura literal i simplista pot portar a la conclusió a alguns adults que es tracta d’un conte sexista. Perquè cal situar-se en la ment d’un nen o d’una nena, els quals interpreten la realitat d’una altra manera. Els infants imaginen a dojo i no cal dirigir-los si no volem estroncar-los la creativitat que, d’altra banda, tan útil els serà a la vida.
     
El conte de la Caputxeta, com altres contes tradicionals, té tantes capes de lectura com lectors. Bruno Bettelheim (1903-1990), psiquiatra i psicoanalista infantil de referència, va escriure ja el 1975: Actualment molts adults tendeixen a prendre al peu de la lletra el que es diu als contes, mentre que això s’ha de considerar com a representacions simbòliques d’experiències decisives a la vida. El nen ho capta per intuïció.
     
Per aquesta raó el mateix conte és interpretat per cada infant segons la seva psique, que evoluciona, madura. La Caputxeta és alguna cosa més que una púber en perill de ser seduïda pel llop, tot i que n’hi ha un a cada cantonada. La Caputxeta som nosaltres mateixos quan, i només és un exemple d’interpretació, en el bosc de les vanitats ens deixem seduir per mirallets oblidant l’essencial: el que hem de fer baldament costi un esforç que potser ni tan sols serà visible o reconegut. I, tot i així, no escoltar llops ni cants de sirenes i mantenir el rumb. Visió més enllà del nas: la vida ho demana i els bons contes il·luminen.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2019. A la imatge, el fragment d'una palma beneïda aquest any el diumenge de Rams)

2 comentaris:

  1. Fa pocs dies una amiga, mestra, estava la mar de contenta perquè les seves alumnes, adolescents, havien sabut veure 'el masclisme de Salvat-Papasseit', per allò de 'l'he comprada esclava, la vull fer lluir...' No sé on anirem a parar amb tanta ximpleria anacrònica.

    ResponElimina
  2. Crec que se n'està fent un gra massa, sí. Perquè en aquell temps n'hi havia, de masclisme, i això forma part del marc mental de l'època. Aquesta hauria de ser la lectura, em sembla. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina