dissabte, 8 de juny de 2019

Històries personals


     
El jove havia fet la guerra, li havien matat els amics al front, ara el feien anar d’un camp de presoners a l’altre. En el darrer, i gràcies al seu ofici de manyà, treballava totes les hores del dia, però menjava. S’havia passat dies per treure’s la sarna del cos amb un raspall que li encetava la pell. Coses de la guerra que explicades dècades després poden ser considerades batalletes pels oïdors que no en sabem res. Les guerres les viu qui les viu, els altres només ho poden fer vicàriament i encara si tenim empatia.
     
El dia 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. L’endemà les tropes van entrar a Mataró. Aquest fet va produir un dolor anímic de grans proporcions al presoner que arreglava cotxes i camions en un garatge de Saragossa a les ordres d’uns oficials italians. Un dia van cridar el presoner pel seu nom. El noi feia molts dies que esperava carta de casa. En la seva carta enviada a casa els havia dit que no era mort. Però els de casa ho van creure durant mesos, que era mort, i van dur dol per ell quan es va estroncar la correspondència. No hauria estat rar, que fos mort, ja que el jove soldat havia estat ferit. L’oficial li va dir que una senyora preguntava per ell. El soldat presoner es va trobar al davant una dona jove i un noiet vestit de falangista. Venien de Mataró, i duien notícies de la seva mare que en aquell moment, i per caritat, feia de minyona. El pare s’havia exiliat a França i segur que creia que el seu fill era mort. La senyora d’aires fins es va creure en l’obligació de recitar-li unes dècimes sobre la conducta que havia de tenir a partir d’aquell moment, escriu a les seves memòries Lluís Terri, el soldat de lleva que havia servit l’exèrcit de la República. No siguis un noi d’idees. Gràcies a en Franco ara anirem bé, mentre no ens comprometem. I va posar d’exemple el seu fill. A casa teva ara ja no hi ha res que et pugui comprometre. Un veí li havia cremat tots els llibres de la seva biblioteca.
     
Cada dia m’agraden més les històries personals. Cal fer memòria, com cal esperar que algun dia ben airejat ens puguem treure de sobre el pes mort d’aquests temps de tiranies que cada dos per tres insinuen de perpetuar-se.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2019. Aquesta 'història' personal està extreta de les memòries de Lluís Terricabres, escrites després d'un seguit d'entrevistes a càrrec de Manuel Cuyàs. Lluís Terricabres (1918-2000), un personatge de trajectòria singular que va ser promotor de tantes iniciatives artístiques i culturals, és popularment conegut com en Terri de Mataró. L'any passat la ciutat li va dedicar una exposició amb motiu del centenari del seu naixement)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada