Diversitat lingüística

     

Aquest any 2019 ha estat declarat l’Any de les llengües indígenes. Es fan sentir crits d’alarma. Es calcula que el 97% de les llengües humanes que han existit històricament s’han extingit. Una tragèdia per a la biodiversitat lingüística, ja que aquest fet representa un buit de gran dimensió en el coneixement i comprensió de nosaltres mateixos com a éssers humans. En cada llengua s’expressa una visió del món. Quan una llengua mor desapareix una peça fonamental del mosaic humà, un espai resta cec.

     

Hi ha un progressisme mal entès. ONG’s i grups de tota mena defensen causes humanitàries que certament clamen al cel i cal mobilitzar-se per combatre-les. Però hi ha una gran indiferència envers les llengües que es perden. Les llunyanes per desconeixement. Les properes per causes generalment gens nobles. Per raó de justícia i defensa dels Drets Humans, els nostres feminismes i ecologismes, per exemple, haurien d’estar al capdavant en la defensa de la diversitat lingüística a la Península Ibèrica. Doncs no. Les veus de defensa són particulars, no col·lectives, perdent així la força que podríem tenir.

     

Una de les causes de la mort de les llengües es dóna quan els infants deixen de parlar la llengua als seus pares. Diuen els entesos que aquest fet pot esdevenir-se per moltes causes. Però una causa clau és quan als infants se’ls fa sentir vergonya de parlar la llengua de la família. Ho va practicar amb gran eficàcia l’Estat francès, ho practica encara l’Estat espanyol. «Per què vols aprendre català si en espanyol ens entenem tots i, a més, és una de les llengües amb un gran nombre de parlants a tot el món?». Es tendeix el monocultiu lingüístic com es tendeix a afavorir el pensament únic. És el que interessa globalment. La diversitat és un destorb per als poders i grans corporacions. No hi ha una llengua superior a una altra. El que hi ha és llengües amb poder per imposar-se. Sembla estrany que els defensors de les minories no ho siguin de les llengües minoritàries. Aquí la llengua catalana, la llengua específica del lloc, la llengua amb denominació d’origen. Com els vins, cada terreny dóna el seu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès el 4 d'octubre de 2019. A la imatge, la fotografia d'un ametller florit presa aquest gener passat)

Tragèdia humanitària

La gent que escrivim, de la meva generació i també de les generacions més pròximes, tenim un deure envers les noves generacions: denunciar fins a quin punt vam patir una tragèdia humanitària, o un genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Tota la nostra escolarització, des de maternal fins a la universitat, va ser feta en llengua castellana, cap altra. És a dir: obviant la llengua pròpia de Catalunya, una llengua de mil anys, i prohibida en tantes èpoques històriques.

La recuperació de la nostra pròpia llengua i referents culturals va ser un treball que cadascú va haver de realitzar amb esforç i pel seu propi compte. Vam aprendre a llegir i a escriure en català de manera autodidacta. Alguns mai no s’han recuperat d’aquesta pèrdua, i els seus referents culturals, històrics, artístics i literaris, són únicament els propis de la cultura castellana.

Era el propòsit. Per desgràcia, hi ha molts exemples d’aquesta actitud golafre, tirànica, depredadora, anhiladora. Recordo que en la meva bona fe, al principi dels anys 90 vaig parlar de la poeta Marina Tsvietàieva a l’Elvyra, la meva amiga lituana. Tsvietàieva havia estat purgada pel règim estalinista. En aquell moment la meva amiga tot just s’havia convertit en ciutadana de la recuperada república bàltica de Lituània. L’Elvyra em va mirar amb cara trista i em va dir: Per desenes d’anys hem estat russificats a la força, hem patit una mena de purga de la nostra llengua i la nostra cultura. Tsvietàieva fa compassió, és clar, però nosaltres també hem estat víctimes d’un sistema que volia eliminar la nostra personalitat col.lectiva.

Pascal Plisson, director de cinema i documentals, autor de la pel.lícula Camino a la escuela, explica que en una de les seves expedicions va viure un temps entre els pobles nòmades del Gran Nord de Sibèria. Als infants se’ls separava dels seus pares i se’ls enviava a internats russos amb la idea de russificar-los fins a la mèdul.la. Quan tornaven ja no parlaven la llengua del lloc, de manera que no es podien comunicar amb la família. Alguns pares, desesperats, se suïcidaven. Com sol passar en la història, acabem eliminant una cultura per quedar-nos-en les riqueses. Ah, és clar. Una experiència traumàtica semblant la va viure Gertrude Bonnin, de nom indi Zitkala-Sa. Aquesta escriptora explica al seu llibre Recuerdos de una índia sioux (Erasmus Ediciones) que va ser literalment arrencada de la falda de la seva mare per dur-la a un internat a centenars de quilòmetres del seu poblat. Va patir molt perquè era conscient del que estava passant. D’aquella ferida oberta en la seva ànima en va néixer una mestra índia per a nens indis, i uns escrits que recuperen la cultura de la seva nació lakota.

La nostra ànima catalana va ser a punt de ser aniquilada. Com que som conscients del que això significa, d’aquí ve que siguem respectuosos amb les altres llengües, que no en neguem cap ni una, alhora que oferim la nostra perquè sigui vehicle d’inclusió per a tots els qui habitin en aquest país. Molts ja s’han empeltat d’aquest arbre que ens aixopluga, és el natural! En una conversa amb una guia cubana, aquesta em va dir que els seus avantpassats, negres arrencats de les terres de Nigèria, s’havien empeltat fermament en la terra cubana, hi havien compromès l’ànima. És el que acaba passant, o el que hauria d’acabar passant, per tal que no s’esdevingui una altra tragèdia: el desarrelament que en aquests moments s’està donant entre alguns membres de les noves generacions d’europeus, amb orígens diferents dels països on viuen i on la majoria han nascut. Aquí, es digui el que es digui, sempre s’ha invitat a tothom a comprometre’s amb la terra que han escollit per a viure-hi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’abril de 2015)