El 14 de gener de 1994 va morir Frederica
Montseny i Mañé a Tolosa de Llenguadoc, ara fa 25 anys. És un bon moment per
dedicar estudis a qui va ser la primera dona ministra en un govern espanyol.
Aquesta intel·lectual activista i dirigent de la CNT, va ser una escriptora
prolífica amb més o menys qualitat literària. El seu objectiu era el que en
podríem dir escriure novel·les exemplars. Per haver-los llegit amb profit, Montseny
devia tenir al cap grans autors del segle XIX com Balzac, Hugo, Tolstoi,
Dostoievski, Pérez Galdós, Baroja.
Frederica Montseny va escriure novel·les,
articles, discursos, assaigs, memòries. L’any 1977, a Converses amb Frederica Montseny, el periodista Agustí Pons incloïa
al final del llibre una llista de 50 novel·les. Va ser una abanderada d’un
feminisme universalista propi de l’acràcia. A Converses es pot llegir la seva admiració per dues dones que la van
marcar molt: Teresa Claramunt, una pionera en la lluita pels drets civils, i la
seva mare, Teresa Mañé, que firmava els seus articles amb el pseudònim Soledad
Gustavo. Mestra graduada a l’Escola Normal, de jove havia obert una escola
laica a Vilanova i la Geltrú. Va ser una de les primeres escoles que hi va
haver a Espanya amb mètodes pedagògics com els aplicats per Maria Montessori.
Teresa Mañé es va casar amb Joan Montseny, que firmava amb el pseudònim Federico
Urales. Defensors de les idees llibertàries, laïcisme i racionalisme científic
eren puntals en l’educació que impartien a la seva escola en la línia de
l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Aquest és l’ambient en què es va educar
la nena Frederica. A Converses conta
com a les festes algunes joves s’asseien als peus de Teresa Claramunt, que
coixejava a causa de les tortures que havia rebut. Els explicava històries de
la seva lluita pel que avui en diem drets humans.
Aquelles dones que a principis
del segle XX van trencar estereotips eren dones fortes. Volien una societat
nova, regenerada, i van treballar per fer-ne les primeres passes, les més
difícils, ja que es confrontaven al sistema que, com una pedra, ni tan sols
avui es pot dir que s’hagi mogut gaire de lloc si no és per interès propi.
(article publicat a La Fura, 12 de setembre de 2019)
