La correcció política
ens farà analfabets, no sabrem llegir-nos. Ho heu sentit a dir: en algunes
biblioteques han retirat contes com el de la Caputxeta vermella o com la
llegenda de Sant Jordi per sexistes. Des de quan la Caputxeta és un personatge
real, o els personatges de la llegenda jordiana responen a un cavaller, una
princesa, una rosa i un drac reals? Estem perdent el pensament simbòlic que ens
fa humans a un nivell superior, és a dir, per sobre de la nostra naturalesa
biològica.
Si arran de la creixent descreença en el
nivell espiritual de les persones a alguns els fa angúnia que es parli a nivell
simbòlic, almenys situem-nos al nivell de la psicoanàlisi i fem una ullada a un
llibre de referència: Psicoanàlisi dels
contes de fades, escrit per Bruno Bettelheim (1903-1990), un dels psiquiatres
i psicòlegs en el camp infantil més influents del segle XX. Aprendrem a llegir
d’una manera més profunda, trobant la llum interior que ens diu que som més que
un cos, que la materialitat de la nostra pell.
Els
contes van ser originàriament explicats amb el propòsit d’il·lustrar la
mainada, de formar-la en valors humans. La meravella i horror que s’experimenta
en escoltar-los fomenta el gust literari d’ençà que els romàntics van anostrar
els contes reescrivint-los, així com tenen influència en la psique dels
infants. La por té un efecte alliberador de la por real dels infants, així com
l’èxit en una aventura proporciona via imaginació creativa les eines reals per
encarar la vida quotidiana. Els infants tenen necessitat de màgia, ja prou els
vagarà de posar els peus a terra.
Charles Dickens afirmava que la Caputxeta
vermella va ser el seu primer amor i s’enfadava amb els que insistien a
racionalitzar, censurar o proscriure aquestes històries meravelloses. Dickens va
dir que a través dels contes els infants assolien una consciència més madura
perquè apaivagaven les caòtiques pulsions internes de l’inconscient. Allà la
Caputxeta no té sexe ni ningú no ha dit que en el cavaller Jordi no s’hi puguin
identificar les nostres nétes com nosaltres vam fer un dia sense deixar ni la
rosa ni la corona, això mai perquè simbòlicament volen dir el que volen dir.
(article publicat al setmanari La Fura, 2 de maig de 2019. A la fotografia, ànecs de coll verd a la desembocadura del riu Foix. No es veu cap aneguet lleig...)
