Joan Halifax,
sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el
‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars
de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que
estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en
presencia de la muerte (Kairós).
Si ens fixem en la capacitat expressiva
del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició
humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de
Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia
mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per
què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir.
Frivolitat? Escapisme?
A Occident la cultura dominant és la de
l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no
entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que
diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o
un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre
perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i
altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta
editorial), diu de forma contundent: Negar
la mort és difamar la vida.
Al llibre de Joan Halifax hi ha
meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que
es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem
de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els
nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla
del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la
nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el
naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes
experiències límit quan són viscudes amb consciència.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)
