J.V. Foix i el ball

 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)

Biografia i sentit

Fa temps que antropòlegs i psicoanalistes ens informen del que en realitat és de sentit comú, però insegurs o humils respecte del nostre saber, cal que ens ho ratifiquin investigadors i experts: tot el que som, pensem i fem s’explica en la biografia i a través de la biografia.

     

Tot aquell que vulgui profunditzar en el coneixement d’un mateix, treballar en la pròpia biografia, veure i analitzar els moments més significatius, constitueix una gran ajuda. Per simplificar, perquè la tasca és complexa, cal tenir present el que Gudrun Burkhard (Sao Paulo, Brasil, 1929), que aplica la teràpia antroposòfica en el camp de la biografia, anomena les «lleis» bàsiques de tota biografia humana i que són: en la primera fase, la vida es caracteritza sobretot pel desenvolupament físic; en la segona fase de la vida es produeix la maduració de l’aspecte psíquic, anímic; en la tercera fase, la vida és la del seu desenvolupament espiritual.

    

La tercera fase de la biografia és la més negligida, no contemplada, i, per tant, no treballada perquè és la que demana més esforç sense veure’s gaire o gens compensada des del punt de vista del que es considera «èxit» en les societats contemporànies. Els valors materials i de poder han crescut de forma tan exponencial que han deixat a la misèria els valors morals i espirituals. Només cal mirar entorn, si bé hi ha excepcions en alguns líders cívics, polítics o intel·lectuals, que són exemplars, admirables. Aquestes excepcions s’expliquen a través de trajectòries personals en les quals s’aprecia un fil conductor de sentit transcendent i persistent dècada rere dècada, no pas flor d’un dia.

     

Si un no queda estancat en un bany psíquic, enfarfegat en un magma de sentiments que no maduren, és en la tercera fase de la biografia que, tot i perdre vigor físic i començar a conviure amb algun problema més o menys greu de salut, pot desplegar la més gran qualitat que tenim els humans: la consciència. «Gràcies als processos degeneratius [del cos], és en aquest període que s’allibera una major quantitat de forces vitals disponibles en forma de força de la consciència», afirma Gudrun Burkhard. És el fil de la consciència desperta i cultivada el que dona un sentit humà, és a dir, espiritual, a la vida humana.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 de novembre de 2019. En la fotografia estic a Alcalà de Henares, entre Don Quixot i Sanxo a propòsit d'una visita de treball a l'arxiu on es guarden els informes dels llibres censurats durant el franquisme)

Vida de novel.la

Ahir parlava d'autobiografies. I avui m’ha sortit al pas una notícia publicada al setmanari El 3 de vuit del dia 20 de maig, que hi està relacionada. L’IE Jacint Verdaguer i la Casa d’Avis de Sant Sadurní d’Anoia enguany han iniciat una col.laboració ben original: 14 alumnes de tercer d’ESO s’han trobat setmanalment amb 14 residents, on a més de conversar, passejar i jugar a cartes o al dòmino, els joves estudiants escriuran la biografia de l’avi o àvia que els ha correspost. Aquesta experiència pionera s’ha fet amb una gran il.lusió per part de tothom. Sigui quin sigui el resultat, els relats seran interessants. Tots tenim una vida de novel.la, no en tinc cap dubte.

(la fotografia d'aquest avi està presa a Bilbao aquest maig passat)

Biografia

A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Darrere la negació d’escriure la seva biografia hi havia la certesa (qui, millor que ell per saber-ho) que una confessió psicològicament completa exigiria indiscreció sobre la família, per exemple. El retrat d’una persona sempre va lligat a altres persones, ja siguin properes o llunyanes, amigues o enemigues, i si es vol dir la veritat… És arriscat escriue una biografia de debò, una confessió a l'estil d'Agustí d'Hipona o de Teresa de Jesús, o un relat sense aquell punt de vanitat o de cosa postissa, i sense ànim de venjances, només amb l'esperit d'explicar les coses amb el màxim d’honestedat. Ja ho veieu: difícil, però no impossible.

Biografia/es

En l’argument de la nostra biografia s’hi entrellacen tants arguments de tantes biografies! És possible que per començar no només hàgim de conèixer, encara que sigui en la superfície, el relat vital dels nostres pares, sinó que també hauríem de saber alguna cosa dels avis, oncles, etc. I, encara, constrastar les històries personals amb la història general. Feina rai, però tant interessant com llegir una gran novel.la!