Biografia i sentit

Fa temps que antropòlegs i psicoanalistes ens informen del que en realitat és de sentit comú, però insegurs o humils respecte del nostre saber, cal que ens ho ratifiquin investigadors i experts: tot el que som, pensem i fem s’explica en la biografia i a través de la biografia.

     

Tot aquell que vulgui profunditzar en el coneixement d’un mateix, treballar en la pròpia biografia, veure i analitzar els moments més significatius, constitueix una gran ajuda. Per simplificar, perquè la tasca és complexa, cal tenir present el que Gudrun Burkhard (Sao Paulo, Brasil, 1929), que aplica la teràpia antroposòfica en el camp de la biografia, anomena les «lleis» bàsiques de tota biografia humana i que són: en la primera fase, la vida es caracteritza sobretot pel desenvolupament físic; en la segona fase de la vida es produeix la maduració de l’aspecte psíquic, anímic; en la tercera fase, la vida és la del seu desenvolupament espiritual.

    

La tercera fase de la biografia és la més negligida, no contemplada, i, per tant, no treballada perquè és la que demana més esforç sense veure’s gaire o gens compensada des del punt de vista del que es considera «èxit» en les societats contemporànies. Els valors materials i de poder han crescut de forma tan exponencial que han deixat a la misèria els valors morals i espirituals. Només cal mirar entorn, si bé hi ha excepcions en alguns líders cívics, polítics o intel·lectuals, que són exemplars, admirables. Aquestes excepcions s’expliquen a través de trajectòries personals en les quals s’aprecia un fil conductor de sentit transcendent i persistent dècada rere dècada, no pas flor d’un dia.

     

Si un no queda estancat en un bany psíquic, enfarfegat en un magma de sentiments que no maduren, és en la tercera fase de la biografia que, tot i perdre vigor físic i començar a conviure amb algun problema més o menys greu de salut, pot desplegar la més gran qualitat que tenim els humans: la consciència. «Gràcies als processos degeneratius [del cos], és en aquest període que s’allibera una major quantitat de forces vitals disponibles en forma de força de la consciència», afirma Gudrun Burkhard. És el fil de la consciència desperta i cultivada el que dona un sentit humà, és a dir, espiritual, a la vida humana.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 de novembre de 2019. En la fotografia estic a Alcalà de Henares, entre Don Quixot i Sanxo a propòsit d'una visita de treball a l'arxiu on es guarden els informes dels llibres censurats durant el franquisme)

Consciència i tolerància

Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.

Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó de com és llegit el discurs.

Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics. La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància. La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants, que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per ofuscació, la visió de la realitat.   

Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa comprensius de la realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.

La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo. L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què atendre’s en cada moment.

La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix, la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig de control sobre l’altre.

No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant, també ho és en nosaltres la veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o del revès, sempre ens fan de mestres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).

Connexió amb el cosmos

Ervin Laszlo, científic i pensador, es pregunta al seu llibre a l'avanguarda de la ciència, El paradigma Akáshico (Kairós): ¿Podem experimentar l'aspecte similar a la ment del món? ¿Experimentem la psyché del cosmos quan experimentem la nostra consciència? Les persones espirituals dirien que sí -escriu Laszlo.

S'obre un debat interessant. ¿Hi ha unes persones espirituals i unes altres no? Tots som éssers materials i espirituals alhora. Però no tothom s'experimenta espiritual, diguem que no té consciència d'aquesta seva dimensió. A vegades la nega amb una tal ardència que fa pensar que en el fons en té consciència. Quan no hi ha consciència de la dimensió espiritual no se'n té un coneixement racional, passat per la raó. Els humans sabem per experiència, però hem de reconèixer l'experiència, hem de posar consciència a l'experiència.

La resposta a l'interrogant de Laszlo la dóna ell mateix quan parla d'experiències de comunió amb el cosmos que ens donen la consciència que tot i tots estem connectats en aquest mitjà hologràfic que se li ha donat el nom d'Akasha. Aquesta experiència de connexió espiritual és universal. Encara que no en tinguem consciència.  

La Caiguda

Si tota realitat visible pot ser explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.

Assagem, doncs, una ‘altra’ interpretació per a la Caiguda.

Adam i Eva eren a l’Edèn, inconscients de la seva humanitat divina.

La Caiguda, amb tot el que va comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.

Hauríem pogut estar sempre inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.

La Caiguda, però, ens dóna la dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.

La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però també tenen un significat espiritual.  

Consciència

Observo: els infants petits fan les coses pel gust de fer-les. El resultat? Això interessa als grans, a ells em sembla que no. Construeixen castells perquè els fa gràcia posar les peces una damunt de l’altra i quan s’ensorren, riuen i tornen a començar. No sembla que vulguin posseïr-los. Nosaltres ja no podem obrar com els infants, sigui perquè estem atrapats per l’egoisme o per instint de possessió, i benignament perquè tenim consciència, o n’hauríem de tenir, respecte dels efectes de les coses que fem.

Digueu-li consciència

Al llibre De Verbo Mirífico, del renaixentista Johannes Reuchlin, es troba escrit: "Senyor, lliura la meva ànima del llavi pervers i de les paraules fraudulentes."

"Molts polítics, banquers, professionals de diverses disciplines i intel.lectuals deshonestos no han sentit mai ni volen sentir res semblant", em diu una amiga. "A més, no creuen en el Senyor!" "Però bé deuen creure en la consciència -li dic jo-, o en això tampoc...?"

Dolor i consciència

Amb l'experiència del dolor, ja sigui físic, psíquic o espiritual, els humans experimentem la vida i el món. El dolor ens parla del temps, del seu pas, i ens parla també de la finitud i del que per aquesta causa és essencial en l'existència humana. El dolor és, doncs, mestre de vida. Fa temps que contemplo els seus efectes en una persona gran que fa el seu camí cap a l'extinció (física) i com a poc a poc aquesta consciència la fa més sàvia i comprensiva. En paral.lel, observo una altra dona que té si fa no fa la seva mateixa edat i està als llimbs, en la inconsciència pura. És com si no veiés res, no sentís res, no comprengués res. El dolor no s'ha de buscar, però la seva absència sovint significa absència de la consciència de la vida.

Rilke o la transformació

“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)