divendres, 6 de setembre de 2019

No cau sempre, la fruita madura


     
Qui tingui un magraner plantat al jardí o a l’hort, o qui per curiositat en segueixi l’evolució en un camp o en un parc, haurà vist que aquest any, amb la calor intensa, moltes magranes s’han obert. No han caigut a terra, madures, sinó que s’estan consumint, arrugant, podrint a l’arbre.
     
Una fruita que es podreix no es pot menjar, és un fruit perdut. No voldria ser apocalíptica, però molts fruits s’estan podrint davant dels nostres ulls. Podríem canviar la paraula fruits per valors. Només cal mirar un telediari, llegir un mitjà informatiu o donar una volta per la plaça de Facebook per veure com aquests valors es consumeixen, s’arruguen i moren abans de ser de profit. Insolació, cremació, desforestació, depredació. Egoisme. O potser seria millor dir ignorància no pas d’informació sinó de coneixement.
     
Mirar els rostres de segons quins líders mundials fa esgarrifança. Els uns perquè mostren la fredor de l’acer, els altres perquè mostren la flama incendiària. L’Antàrtida es desgela, l’Amazònia es crema. Els extrems es toquen. Però el que fa mal al cor és que aquests líders han estat votats, que hi ha gent que els ha votat com es va votar Hitler. En aquell temps que la memòria visual ens el mostra en blanc i negre, potser també hi havia jardins i camps en els quals es van assecar els fruits per falta de pluja o de sentit del deure per lluitar a favor dels drets humans crivellats per la injustícia. La fruita madura no va arribar a caure de l’arbre, es va podrir abans i no va aprofitar a ningú, al final, com ja era en el començament. Ceguesa programada? Ceguesa induïda? Ceguesa voluntària?
     
L’antiga medicina hindú utilitza un mètode curatiu: suggerir al malalt una narració, un conte inventat per ell mateix sobre el qual ha de reflexionar amb la finalitat de posar llum a un problema inicial que hagi pogut originar el dolor, el malestar, la malaltia. He explicat un conte real. “Per a què poetes en temps miserable”, va escriure Hölderlin. No ho sé. Però, ¿com no escriure el dol pels fruits que es cremen o es marceixen encara adolescents en l’arbre de la vida?

(article publicat a El 3 de vuit, 6 de setembre de 2019. La fotografia de la magrana està presa el passat dia 4 d'agost)

2 comentaris:

  1. El millor antídot contra el verí de les informacions interessades és l'escepticisme i el pensament lliure. La fruita podrida és com les proclames de molts líders, un aliment tòxic que perjudica la salut mental.
    Ho poso tot en quarentena, no em crec res, ni he de recollir els fruits d'un hort contaminat.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  2. Penso que Gaia se sabrà refer. Cal tenir esperança. Vegem l'exemple d'Holanda, un petit territori amb una immensa producció d'hortalisses,
    aconseguides amb molta menys aigua i menys contaminants. Tècnics d'aquest país informen ara els països més pobres.
    Una abraçada i bon final d'estiu, Teresa.

    ResponElimina