Neus a l'agost

 

No, no nevarà pas, a l’agost, però sembla que només escriure la paraula ‘nevarà’ ja sentim una mica la frescor de la neu. Aquests dies, quan sortim de casa més aviat hem de mirar de no descuidar-nos el vano, o, com vaig veure fer a una amiga, prendre aquell petit ventilador amb piles que ara s’ha posat de moda. A l’agost sempre ha fet calor, molta, però aquest any les temperatures són de rècord.

     La Mare de Déu de les Neus se celebra el dia 5 d’agost, en plena canícula. A la casa dels pares el vam celebrar sempre: la nostra mare es deia Neus. Potser perquè havia nascut en un dia de gran nevada: el 17 de febrer de l’any 1924. El part –aleshores els parts tenien lloc a casa- es complicava de mala manera. Alertat per la llevadora, l’avi Llorenç, espantat, va fer cridar el doctor Santiago Dexeus pare, que era considerat una eminència. L’àvia Maria s’hi havia visitat durant l’embaràs. El doctor Dexeus va venir de Barcelona fins a Can Benet de la Prua amb el seu Ford. Aquell cotxe que ara només veiem a les pel·lícules d’època, es retallava, negre, sobre la neu blanca.

     En alguns llocs de la geografia catalana, a la Mare de Déu de les Neus també se l’anomena Santa Maria la Blanca. N’hi ha una imatge gòtica en un magnífic retaule d’alabastre al monestir de Sant Joan de les Abadesses, tal com reporten M. Carme Barceló i Martí i Jordi Mir i Parache al seu llibre publicat fa poc i ara ja de referència en el seu camp, Indrets neusencs. La Mare de Déu de les Neus en terres de parla catalana (El Cep i la Nansa).

     Durant els mesos d’estiu que amb els fills, aleshores uns nens, vaig passar al poble prioratí de Cabassers, quan arribava el dia 5 d’agost no faltàvem mai a la celebració que es fa de la Mare de Déu de les Neus a l’ermita de La Foia. S’hi fa una missa i unes paelles populars que reuneix tot el poble.

     En una visita al monestir de Pedralbes vaig descobrir una molt bonica imatge de la Mare de Déu de les Neus. La vaig fotografiar, i per això l’he reconeguda en l’article que li dediquen Barceló i Mir en un capítol d’Indrets neusencs. En iniciar-se les obres de restauració del claustre, es va descobrir aquesta notable pintura mural on es veu la Mare de Déu de les Neus amb el Nen dret a la falda. Al fons hi ha un paisatge nevat. Tinguem un bon agost.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'agost de 2026)

Diumenge de Rams. Sentiments contrastats. Tota la família enyorarem la iaia Neus, la meva mare, que feia de padrina de tots els néts i fills. Ens comprava una palma per a tots perquè la poguéssim beneir al seu costat... era la seva festa! Aquest any, a causa del confinament, tampoc no ho hauríem pogut fer. Un temps estrany del qual n'aprendrem molt. Per apreciar les coses en el seu sentit profund a vegades s'han d'allunyar una mica, o perdre-les. Mirem, però, la cadència: s'obre la setmana Santa amb un esclat de joia, passem per la passió i mort i després arriba la llum de la Pasqua. Fins i tot si no creguéssim en res, és la pura evidència perquè així es mostra la Vida. Que tingueu un bon diumenge de Rams!

Aniversari del naixement de la mare

Avui la nostra mare hauria complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.  

La mare i el silenci

La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.

La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)