dissabte, 7 de desembre de 2019

Voracitat lingüística


Ho sap tothom i no és profecia: a Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català, la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.
     
Aquesta voracitat lingüística també passa a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb el New York Times. Acusat d’«incitar al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès. Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar. Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de consens.
     
Tashi Wangchuk va posar una demanda contra l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk, destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)

1 comentari:

  1. Malauradament, gràcies a aquesta tendència abusiva, moltes llengües no estatalitzades han desaparegut o gairebé, el cas del català és extraordinari ja que, malgrat tot en contra, sempre revifa, més o menys.

    ResponElimina