dijous, 27 de febrer de 2020

El purgatori


     

Quan jo era nena i anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista antropològic es contraposa a la història ordinària.
     
Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen in illo tempore, «en aquell temps», i que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en què no hi havia ni dolor ni mort.
     
De les històries que ens expliquen, llegim o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als llavis.
     
«Segons la teologia catòlica, el purgatori és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada