El final dels anònims

En un article, Andrés Trapiello anunciava que hi ha hagut una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ha dit prou als comentaris ofensius a la xarxa emparant-se en l’anonimat. Trapiello és molt sensible al tema, ja que durant molt de temps, i amb total indefensió, va veure’s assetjat per un d’aquests ‘anònims’, un vàndal telemàtic, vaja.    

L’anònim és una pràctica antiga que respon a allò tan vell i tan roí com tirar la pedra, amagar la mà i de passada la cara. L’anònim és indicador d’una sofrença interior –els psicòlegs parlen de sentiments tan corrosius per a l’ànima com l’enveja, el ressentiment, la impotència, la ràbia- que es transforma en agressivitat. D’aquí ve que encara que els qui envien anònims provoquin compassió ens n’hàgim de protegir.   

Abans els qui enviaven anònims tenien feina a elaborar-los, ja que constituïen unes performances imaginatives, collages de paraules retallades de periòdics i revistes i enganxades en un paper una per una. Potser se’n podria fer una exposició, ja que ara són peces de museu i aquests personatges de la invisibilitat cuirassada han passat a la història. Perquè ara el que es porta són els anònims a la xarxa. Aquests fins ara han operat de manera invisible, encara que amb menys imaginació que els seus predecessors. No hi ha gaire feina ni es necessita cap habilitat especial per teclejar allò que el seny, el bon gust i la civilització hauria de contenir.

La xarxa no té fronteres ni per bé ni per mal. Un exèrcit d’emboscats campen emparant-se en la facilitat de l’anònim, i fins i tot n’hi ha que s’atreveixen a suplantar la personalitat signant amb el mateix nom de l’atacat. Amb un gran decensís per l’experiència fallida, un home de la talla intel.lectual i moral de José Saramago va plegar el bloc que havia començat amb la idea d’escriure comentaris sobre el moment present. Els insults i les barbaritats que els emboscats internautes van dirigir-li un dia darrere l’altre van esgotar-lo de tal forma que al cap de poc temps el va tancar, fastiguejat i adolorit. Es pot estar en desacord amb el què s’escriu, i és desitjable la disparitat d’opinions. Però, ¿cal disparar als escriptors llençant-los expressions vexatòries, escombraries verbals?

    

No descobrim res si diem que la ignorància ensuperbida cada dia té més presència en el món i que la batalla es dóna entre la intel.ligència i la barbàrie. Potser sempre ha estat així. Però alguns pensàvem que l’oportunitat de formació per a tothom hauria assuatjat baixos instints com ara la necessitat d’injuriar, de fer burla o de criticar de forma destructiva. Personalitats com Francesc-Marc Àlvaro i Quim Monzó, que en van patir, també van denunciar la pràctica dels anònims en una de les seves columnes. En nom d’una falsa llibertat d’expressió no es poden tolerar no només els exabruptes que envileixen la societat en conjunt sinó la manca d’ètica en la relació entre persones. El TEDH ha dit prou.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de desembre de 2013)

Rosa Leveroni, dona de lletres

Encara cal fer esforços per donar visibilitat a la tasca creativa de les dones. Així, en el marc de l’exposició Rosa Leveroni, dona de lletres, que es pot visitar a la Biblioteca Joan Oliva i Milà, el 27 de novembre passat, a la Sala Noble de la Casa Olivella, amb un fred que no ens va deixar treure els abrics, vaig pronunciar la conferència Rosa Leveroni, poesia i passió. També podria haver-la titulat Rosa Leveroni, o fer de la passió poesia. La passió és el fil conductor d’una poètica de la qual Maria Mercè Marçal va escriure: La veu poètica de Leveroni és personalísima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius [una al.lusió-homenatge a Caterina Albert-Víctor Català] sota plecs tènues i vellutats.

Rosa Leveroni (1910-1985), que per la seva pròpia decisió l’any 1930 va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries fundada per la Macomunitat, ja de molt joveneta havia fet unes primeres passes en el camp literari en les pàgines del Patufet i en la seva adolescència havia escrit un dietari novel.lat. Aquesta dada és significativa, ja que en l’obra total de Leveroni, a més de la poesia, per la qual és més coneguda, i els contes que va escriure, cal afegir-hi la seva frondosa activitat diarística, que va començar ja el 1930, amb Apunts i notes, on descriu l’ambient de l’Escola, tant a nivell acadèmic com amical, i fins i tot els flirts: Jo no sé si l’amor és una cosa perillosa, però em penso que el flirt és una variant ben agradable.

D’això se’n diu jugar amb foc. Després de l’admiració envers un dels professors de l’Escola, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, arriba l’enamorament. Ella té 21 anys, ell 39 i és casat. La parella inicia una relació d’amants que ho serà fins a la mort de Soldevila l’any 1971. L’any 1932 Leveroni inicia un segon dietari, Confessions íntimes, adreçat a Ferran Soldevila, que constitueix la crònica de la seva relació plena de llums i ombres, ja que en el triagle amorós Soldevila-Lapage-Leveroni, ella ocupa el lloc ombrívol de l’altra, si més no de cara a la societat, sobretot de la postguerra gris, desangelada i amb el nacionalcatolicisme sota pali.

No va ser fins l’any 1997, amb la publicació de Confessions i quaderns íntims (Edicions 3i4), que el públic va tenir notícia d’una selecció d’aquests textos diarístics, que a la mort de l’escriptora van ser dispositats a la Biblioteca de Catalunya. Per la seva temàtica no només de caire amorós, sinó pel seu carácter privat i íntim, aquests escrits –literatura d’alt voltatge sentimental- havien estat sotmesos a un destí de silenci. Silenci mentre van viure els seus actors, ja que no era pas aquesta la intenció última de Leveroni. En dóna les pistes ella mateixa en un dels seus apunts adreçats a Soldevila: Per elles [aquestes pàgines] podria saber la posteritat com eres estimat encara en els teus 40 anys. I què més puc desitjar, sinó veure reunits els nostres noms temps a venir? (…) Però tens raó, sempre és un consol el saber que una vegada o altra els nostres noms sonaran junts. Ho va aconseguir. Perquè ja se sap que quan una cosa s’escriu s’acaben trobant els papers, a menys que es destrueixin, i això Leveroni no ho va pas fer.

En els poemes de Rosa Leveroni –intimistes, melangiosos, elegíacs- l’amor, doncs, no hi és del tot plaent. En alguns moments sembla que fins i tot hi hagi una certa complaença en la tortura psicològica que li causava la seva situació. Amb tot, la dicció poètica leveroniana mai no va extralimitar-se en l’expressió del dolor: tot queda dit com a mitja veu, en un monòleg dramàtic i descarnat, això sí, però sense estridències. I amb unes imatges rutilants i meravelloses, com Salvador Espriu, que li va prologar el seu segon llibre de poemes,  Presència i record, va escriure a Leveroni en una carta del juliol de 1951.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2013)

L'alè de les Muses

Deia Píndar: Cegues són les ànimes dels homes [i de les dones] quan exploren el camí de l'art amb la saviesa dels mortals, sense les Muses. Les Muses són de natura divina, ja que són filles del mateix Zeus i de Mnemosine (Memòria). Inspirats per les Muses, els humans poder aixecar-se per damunt dels propis peus de fang i ser capaços de captar la veu secreta que sorgeix de l'interior de les coses i dels fenomens còsmics. A través de l'alè de les Muses -vent arrabatador o suau alè a cau d'orella- poetes i artistes perceben la veu del món i de tot allò diví que li dóna vida. Dos coses semblen imprescindibles per ser abraçat per les Muses: oïda interna receptiva, és a dir, oïda espiritual activa, en actitud de treball, i una concepció no estrictament materialista de la vida (altrament les Muses només serien vistes com figures de paper) i deixar-se entusiasmar per l'oportunitat de co-crear, entenent la vida en constant recreació...

(a la imatge, una figura femenina captada al Museu d'Atenes aquest setembre passat)

 

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

A elles, que ens han precedit

Aquest novembre, amb pocs dies de diferència, han mort la premi Nobel de Literatura del 2007, Doris Lessing (1919-2013) i la psicòloga, escriptora i feminista Victòria Sau (1930-2013).

No és exagerat dir que dones com Lessing i Sau van fer-nos de mares simbòliques que van il.luminar tantes cambres fosques de la nostra història com a humans. Fins fa quatre dies estàvem mancats de la consciència del valor d’una genealogia, la femenina, que per segles ens havia estat segrestada, a nosaltres, les dones, però també als homes, a la humanitat sencera.

Lessing, sense deixar de descriure en els seus llibres allò que ens manega i desmanega a tots: la vida humana amb les seves tensions, la Nobel que ho va ser a contracor dels senyors del cànon –no els agradava, no, la seva constant recerca de la llibertat de pensament, paraula i obra- va escriure algunes de les seves obres sota la influència de l’autor de mística sufí, Idris Shah. Això sí que és atemptar contra les etiquetes! Els era difícil d’enquadrar, als senyors del cànon, aquella dona que s’havia mostrat una mestra en l’art de narrar quan va escriure l’inclassificable El quadern daurat, un experiment literari que va connectar amb les lectores que de seguida es van veure reflectides com en un mirall en aquelles pàgines fora de les convencions socials del moment. 

I és que, com va dir la mateixa Lessing, s’utilitza el procés de l’escriptura per esbrinar què pensem i fins i tot qui som. L’escriptura, doncs, no com a entreteniment sinó com a via de coneixement. Doris Lessing, una dona culta i intel.ligent, va voler posar negre sobre blanc les complexes relacions entre els humans com en el conte Pardals,  publicat a Històries de Londres (1996). Aquestes aus, mínimes i familiars, formen part de l’escenari on té lloc una discussió entre un matrimoni sobre la conducta de la seva filla. Debat que a mesura que avança la narració posa de manifest el diàleg per a peixos que és la seva relació de parella convencional i absurda. La conversa, possiblement amb base real, es dóna en una taula de cafè després d’una pluja d’estiu típicament anglesa, a Hampstead Heath, un lloc ben conegut per l’escriptora anglesa, que hi vivia a prop.

La seva literatura, batalladora i sovint irreverent amb l’status quo, també va tractar qüestions de tipus social que li tocaven tan a prop com ara la lluita de classes i de races. No oblidem que l’escriptora va viure els seus anys joves a l’antiga Rodhèsia, Àfrica. Doris Lessing va ser guardonada l’any 1999 amb el Premi Internacional Catalunya de la Generalitat, que s’atorga anualment a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món.

Victòria Sau, una dona feta per ella mateixa que va estudiar de gran, es va llicenciar en Història Contemporània i es va doctorar en Psicologia. Professionalment va exercir de professora universitària i com a psicòloga. Sau, un dels noms més sobresortints del nostre feminisme, va escriure llibres de referència en aquest camp quan tot just aquí s’estava obrint. Les seves pioneres aportacions i reflexions sobre maternitat, treball, psicologia i construcció del gènere, i la seva lluita per la denúncia del sistema patriarcal, han quedat reflectides als seus llibres. Basti recordar només alguns dels seus títols més significatius: Manifiesto para la liberación de la mujer (1974), Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986), El diccionario ideológico feminista, el primer volum del qual es va publicar l’any 1981 i el segon el 2001. Pensadora incansable, ha treballat fins a l’últim moment. De Victòria Sau me’n va parlar per primera vegada, fa més de trenta anys, la meva amiga, la il.lustradora i escriptora Gemma Sales, que de passada, i no per casualitat, em va recomanar de llegir els diaris d’Anaïs Nin, que vaig devorar… A elles, que ens han precedit en els camins de la nostra pròpia descoberta, la nostra estima i reconeixement.

(article publicat a Eix Diari, 20 de novembre de 2013)

Viatge existencial

És un lloc comú dir que la vida és un viatge. I cal precisar: de retorn. Nombroses llegendes parlen d’aquest viatge existencial, i també paràboles com la del fill pròdig, el retorn del qual a la casa del pare és motiu de tanta alegria. L’ànima viatja i a vegades es perd, més encara, a vegades mor en vida… Per això a l’Evangeli es llegeix: Perquè aquest, el meu fill, estava mort i ara ha reviscut, s’havia perdut i ha retornat.

Si fem una lectura simbòlica d’aquest text podem dir que els nostres pares interns s’alegren del retorn del fill intern quan reconeix en ell el Jo veritable, o el Sí-mateix, tal com el va conceptuar Jung.

(a la imatge, un carrer de Thera, setembre de 2013)

Consciència i tolerància

Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.

Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó de com és llegit el discurs.

Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics. La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància. La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants, que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per ofuscació, la visió de la realitat.   

Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa comprensius de la realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.

La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo. L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què atendre’s en cada moment.

La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix, la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig de control sobre l’altre.

No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant, també ho és en nosaltres la veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o del revès, sempre ens fan de mestres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).

Meitats de la veritat

Hi ha una dita que diu més o menys això: Només la veritat fereix. No sembla molt arriscat afirmar també la seva altra meitat complementària, és a dir: Només la veritat guareix.

(la fotografia està presa a la Costa Brava)

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)

Com lluernes

Ahir vaig veure alguns carrers amb els guarniments de Nadal instal.lats... Els llums estan apagats, és clar, però aviat les autoritats donaran el tret de sortida perquè s'encenguin cap al tard i il.luminin els ànims que tenim alicaiguts. La intenció és doble: per una banda es vol que la gent s'animi a comprar per allò dels calaixos eixuts, i això que plou poc. Per l'altra banda es vol una mica d'alegria en els camins incerts de l'esdevenidor.

Però a mi, l'espectadora dels llums encara apagats, se m'anaven presentant les imatges dels vells mags, aquells que la tradició fa venir d'Orient, és a dir, d'allà on surt el sol, en altres temps més primitius imatge de la divinitat. En la meva imatge aquests homes (i dones, és clar), que no són tres sinó molts més, els veig com una filera de lluernes brillant en la fosca. Els humans sempre estem en algun exili, o en algun camí que no sabem on ens portarà llevat de retornar-nos al mateix lloc d'on vam partir, digueu-li cel, més enllà, matèria fosca, univers incandescent... Els mags, però, sempre porten algun regal per a l'Infant que som en el nostre interior més pur. Però el soroll ambient sovint deixa sentir ben poc la seva veu càlida com el ventre matern.

(a la imatge, una fotografia feta a Barcelona les festes del Nadal passat)

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).

Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)

L'últim comiat

L'últim comiat és un regal, ja que no sempre es dóna. Vaig poder acomiadar-me del meu pare i ell de mi. Va ser ell qui va prendre la iniciativa i jo vaig respectar aquell adéu, no vaig desmentir-lo sinó que vaig acceptar-lo, com ell volia. Als moribunds no els podem retenir sense causar-los patiment, sense entristir-los, cal deixar-los anar, cal que emprenguin el seu camí com nosaltres hem d'emprendre el nostre quan sigui el moment. Ell sabia que aviat passaria el llac Estígia amb la barca de Caront, o que es trobaria cara a cara amb Sant Pere, amb les claus a la mà. L'últim comiat completa les relacions.

(a la imatge, un àngel de pedra en una tomba del cementiri de Weimar)

Connexió amb el cosmos

Ervin Laszlo, científic i pensador, es pregunta al seu llibre a l'avanguarda de la ciència, El paradigma Akáshico (Kairós): ¿Podem experimentar l'aspecte similar a la ment del món? ¿Experimentem la psyché del cosmos quan experimentem la nostra consciència? Les persones espirituals dirien que sí -escriu Laszlo.

S'obre un debat interessant. ¿Hi ha unes persones espirituals i unes altres no? Tots som éssers materials i espirituals alhora. Però no tothom s'experimenta espiritual, diguem que no té consciència d'aquesta seva dimensió. A vegades la nega amb una tal ardència que fa pensar que en el fons en té consciència. Quan no hi ha consciència de la dimensió espiritual no se'n té un coneixement racional, passat per la raó. Els humans sabem per experiència, però hem de reconèixer l'experiència, hem de posar consciència a l'experiència.

La resposta a l'interrogant de Laszlo la dóna ell mateix quan parla d'experiències de comunió amb el cosmos que ens donen la consciència que tot i tots estem connectats en aquest mitjà hologràfic que se li ha donat el nom d'Akasha. Aquesta experiència de connexió espiritual és universal. Encara que no en tinguem consciència.  

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Llum en la fosca

Cada vegada que llegeixo les paraules de l’evangelista Joan: La llum brilla en la fosca i les tenebres no ho saben, penso que el Real, o el que en diem la Veritat, s’amaga en una aparença opaca perquè així són les coses del món. Per arribar al cor d’aquella Llum cal travessar la tenebra, essent tenebra nosaltres mateixos...

(la imatge està presa a l'interior d'una petita església ortodoxa d'Oia, a l'illa de Santorini, aquest setembre).

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)

  

     

Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)