Un retrat de Palau i Fabre, en homenatge i amistat

Ho recalco: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. És molt difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els agrada.

     

Els rostres humans tenen molts replecs, moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient, els àngels i dimonis que hi pul.lulen. D’altra banda, és en aquest magma poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la creativitat.

     

A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va dedicar un llibre de records, Estimat Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort, amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets diferencials.

     

Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta en gradacions d’aquell color gris del Gernika. Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell, i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.

     

Al rostre de Palau i Fabre que aquí imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis ); o també en el més dolç poema Ombra d’Anna, una figura de la Beatriu del Dant.

     

S’ha parlat molt de l’impuls del desig en l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.

     

Un retrat no és el retrat sinó una aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari, és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.

     

Vet aquí la vivesa que expressa el rostre i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa, aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per escriure poemes de despullament moral com La sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./ Aquella mascarada ha durat massa temps.

En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il.luminava el poeta com la llum que desprèn  la ferida de sentir-se ser home en carn viva.

(Avui Josep Palau i Fabre hauria fet 100 anys. Article publicat a Núvol, 21 d'abril de 2017. En homenatge i amistat. La fotografia està presa a Gifreu l'agost de 2001)    

Palau i el senyor Esteve

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), poeta, picassòleg, narrador i assagista. Una de les millors formes d’homenatjar-lo és llegir-lo. Aquest poeta excel.lent que es feia dir alquimista –tota poesia veritable és fruit d’un procés de transformació de la matèria basta en una obra subtil-, va escriure un conjunt d’assaigs que va titular Quaderns de vella i nova alquímia. En aquests Quaderns hi ha textos on l’autor assaja sobre temes complexos, entre d’altres, el treball de Ramon Llull, reflexions sobre episodis bíblics o l’actitud del poeta davant de la seva obra. Però en aquests Quaderns que fan de bon llegir també hi ha textos curts i saborosos, on l’autor reïx a posar damunt la taula temes com ara la idiosincràsia del senyor Esteve, la criatura creada per aquell altre escriptor genial que va ser Santiago Rusiñol. Per la seva actualitat, tot i que estem en procés de girar-la, no resisteixo la temptació de reproduir el text que Palau signa el 17 d’abril de 1994.

     

El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts, o besnéts. El senyor Esteve és l’home d’un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida, i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l’única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida, i gràcies!

     

Rusiñol tingué prou flaire per donar-li un nét artista. Després de moltes generacions de treball anònim apareix el luxe.

     

El cas és que el senyor Esteve s’ha revoltat, s’ha cansat no de treballar, que treballa com llavors, de sol a sol, sinó de l’abús exercit més que mai pel país ocupant, i d’aguantar el menyspreu que li esmussa la dignitat. El senyor Esteve ha dit prou, estimat Josep Palau i Fabre, i aquest luxe, aquesta veta creativa del nét, ha donat lloc a unes generacions que hem perdut la por i estem a punt de convertir-nos en els artistes del segle. Tant que som a punt d’afaiçonar un nou país, el que ens volem permetre. Tu n’estaries content, poeta.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'abril de 2017. A la imatge, l'ex-libris que vaig dedicar a Josep Palau i Fabre i publicat a la carpera A sis veus)

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)

  

     

A sis veus (5)

Has atiat la rosa
de l'amor
encenent un foc
que ni amb l'aigua
de tot l'univers
no pots apagar...
Vés i guarda silenci:
contempla la dona que dorm.
(ex-libris-poema dedicat a Josep Palau i Fabre. Pertany a la carpeta A sis veus. En edició d'autor es va publicar l'any 1998 amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres celebrat a St. Petersburg)

Amics de Josep Palau i Fabre

Encara no existim ‘oficialment’, però hi ha una colla de gent, la majoria escriptors i estudiosos, que podríem constituir-nos en l’associació “Els amics de Josep Palau i Fabre”. D’ençà que l’escriptor va morir, l’any 2008, i a iniciativa de Joan Noves, ens reunim en la seva memòria un cop l’any en un restaurant a prop de Llançà, que és el lloc on anàvem a dinar amb ell després de les visites que li fèiem a la seva casa de Grifeu, generalment cap al final de l’estiu, i que ja constituïen una tradició per a molts de nosaltres i també per a ell, que s’hi havia acostumat de bon grat. Les visites acabaven amb un àpat fraternal a La Valleta.

En memòria d’aquest ritual al voltant d’una taula, alguns dels seus amics ens reunim en aquest dinar ampli que té com a colofó una tertúlia al jardí de la casa de Jordi Coca a Rabós. En aquesta reunió amable recordem l’amic Josep Palau i Fabre contant anècdotes, és clar, el personatge de Palau i Fabre n’és molt ric. Però, sobretot, llegim els seus textos i comentem l’abast de la seva obra.

(En la fotografia presa aquest 24 d’agost: Lloll Bertran i Jordi Coca llegint de forma teatralitzada un fragment d’una obra còmico-dramàtica de Josep Palau i Fabre)