Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Concha Ibáñez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Concha Ibáñez. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de març del 2015

Concha Ibáñez i la bellesa oculta del paisatge

Des del dia 10 de març de 2015, i fins al dia 12 d’abril vinent, es podrà visitar Pintures i dibuixos, una esplèndida exposició de Concha Ibáñez. La mostra té lloc a l’Auditori Municipal, de Montcada i Reixac.

Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926) és una de les nostres artistes més veteranes. Formada a Llotja, a la facultat de Belles Arts de Barcelona i a les classes de dibuix del Centre Artístic de Sant Lluc en una època en què de dones n’hi havia ben poques, va començar el seu camí com a artista plàstica l’any 1960, exposant les seves teles a la Sala Jaimes. A partir d’aquest moment, la seva vocació com a pintora no ha fet més que desplegar-se en unes pintures d’estil inconfusible.

I quin és, aquest estil? L’estil pictòric de Concha Ibáñez, que l’autora trasllada amb igual sensibilitat i mestria als seus dibuixos i gravats, és una destil.lació de la seva manera de mirar el paisatge, que és una manera aèria, però en doble sentit, és a dir, cap a dins i cap a fora de l’objecte contemplat, com de seguida explicaré.

La mirada de l’artista sobrevola i se summergeix alhora en el paisatge, el navega, hi és també a dins. I és que quan dic mirada aèria vull dir una pila de coses: una mirada ingràvida, mental, ideal sobre el paisatge que converteix aquest paisatge en un lloc imaginari per més que estigui inspirat, com així és, en un paisatge de debò, com poden ser els grocs camps de Castella, o les verdes oliveres de Jaén, o els dolços turons del massís del Garraf, amb la mar blava de fons, o les aigües encalmades de la llacuna de Venècia, o la perspectiva serena i blanca d’unes columnes gregues. 

La singularitat de l’art de Concha Ibáñez és que la seva pintura figurativa en realitat esdevé una abstracció, una imatge sublimada. Amb tot, és també una imatge que respira. I és que Ibáñez pinta una-cosa-que-no-és-veu-però-que-és-en-el-paisatge. La nostra artista pinta l’harmonia oculta del paisatge en simbiosi amb el seu ànim, vehicle del seu esperit intern. En les pintures de Concha Ibáñez s’hi revela l’harmonia amagada que fa les coses belles perquè han estat mirades amb mirada benigna.

Cal dir que només en la naturalesa es dóna una bellesa que en podríem dir pura, i que, per tant, és l’art que crea una bellesa paral.lela, una bellesa producte de la cultura que és tan real com l’original, és clar. Aquest és, diria, el misteri de l’art: extreure gotims de bellesa de la bellesa que és la vida en la seva manifestació.  

Des d’un principi, i ha perseverat en el temps, Concha Ibáñez va entrar en aquest misteri de la vida que es busca i es troba en la seva bellesa de ser. Les seves composicions són la plasmació del súmmum de la geometria interna del paisatge, però no és una geometria de tiralínies i perspectives perfectes sinó una geometria espiritual, i fins i tot diria que moral, per allò que el bé i la bellesa, com volien els romàntics, se superposen. Aquesta geometria o mapa intern de les coses fa encaixar gràcilment línies, volums i perspectives, però també atmosferes. El resultat és la imatge d’un paradís emmarcat en un quadre que, com un mandala, invita a la contemplació. 

Concha Ibáñez pinta paisatges d’arreu del món perquè és una dona viatgera. Però allò que Concha Ibáñez pinta és sobretot un paisatge que no existeix més que en el seu interior. Es diu que allò bell és allò que té una mesura. Però aquesta mesura és indefinible i inquantificable com la bellesa d’un arbre, o d’una barqueta a l’horitzó, o d’una finestra oberta a l’infinit d’una nit estel.lada. Aquesta bellesa amb mesura però indefinible com l’aire és la mena de bellesa que, tal com jo ho veig, revelen les pintures de Concha Ibáñez.

(article publicat a Eix Diari, 10 de març de 2015)


dijous, 31 d’octubre del 2013

Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)