M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat
des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis
primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa
que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al
matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies
del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès
estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho
vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir
després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el
temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els
carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.
No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet
algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que
voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa
observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments
de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes
preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres,
escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista
improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats,
encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea:
l’estança.
Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria
referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments,
escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen
fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una
estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit
bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes
callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també
aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de
naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida,
tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix
vida en evocar els morts.
S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi
ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos
cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la
noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena
joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la
seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels
soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets
escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que
parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.
He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món,
bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la
majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els
cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant
part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a
tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres
de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita
en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.
(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès,
on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).
