Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes
culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls.
Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà
motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula
rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista,
que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els
surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un
fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig
guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant
mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más
allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa
Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la
investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia
excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.
Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà
de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943,
van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest
temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el
pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una
narració inclosa al llibre El saber del
cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos.
El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo
solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant
en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!,
no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu
Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar
expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones
mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a
la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió
profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es
va convertir al catolicisme el 1952. En
realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de
l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu
Combalía.
Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare
ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a
l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt
destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i
integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof
revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la
seva crisi de 1945). Paul Éluard, membre
important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va
començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre
va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va
acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud
de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus
quadres.
Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any
1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra.
Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34)
i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les
fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i
complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria
arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va
empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de
Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir,
ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal
vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o
d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en
ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho
embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos
ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com
devia sentir-se Dora Maar.
(article publicat a L’Eco de Sitges,
11 d’octubre de 2013)
