La ciència no és tecnologia,
ni tan sols descobriment: és comprensió [de la realitat] afirma el científic i pensador
Ervin Laszlo, autor d’El paradigma
akáshico. (R)evolución en la vanguardia de la ciencia (Kairós). Aquesta
definició de la ciència com una forma d’humanisme uneix el que
incomprensiblement el temps ha anat separant. Perquè no hi hauria d’haver
contradicció entre les diferents branques del saber, ans al contrari: no només
sumen coneixements sinó que, en bona lògica, els fan convergir.
Justament el concepte d’akasha abarca
primer, i després transcendeix, els vells esquemes de la religió (amb els quals
els antics explicaven la creació del món) i els paradigmes de la ciència
moderna més lligats a la idea d’evolució. En realitat, tampoc aquí no hi ha
contradicció perquè tot el creat evoluciona. Al món res no és estàtic, ni tan
sols la mort física, atanor de transformació de la matèria.
El paradigma akàshic supera la visió dicotòmica i lineal de la realitat
(paradigma newtonià materialista) que encara és la predominant en el món de la
ciència, tot i que el relativisme d’Einstein ha anat modificant aquesta visió.
El modern paradigma akàshic retorna a la ciència una visió del món holístic, un
món on tot hi és integrat.
Però, què és l’akasha? L’akasha és una dimensió en l’univers que
subjau en totes les coses que hi existeixen. No només subjau en totes les
coses: genera i interconnecta totes les coses, i conserva la informació de tot
el que ha generat. És la matriu de la realitat, la xarxa del món, la memòria
del món, diu Ervin Laszlo.
El paradigma akàshic canvia la imatge que fins ara ha dominat al món, ja
que sempre hi ha hagut minories que han tingut consciència que la realitat era
d’una altra manera. Normalment es creu que les coses que experimentem són
reals, i que l’espai que les acull és una cosa buida i passiva, una mera
abstracció. Després dels descobriments de la física quàntica en què es comprova
que la realitat la determina el perceptor, hem de canviar aquest punt de vista,
diu Laszlo, ja que l’espai que abasta totes les coses és el real, i les coses
que ocupen l’espai són secundàries. Més exactament: són manifestacions de
l’espai, de l’akasha, la matriu
generativa subjacent i interconectada que cobreix l’espai… Amb intenció
didàctica, Laszlo ho il.lustra així: En
aquesta perspectiva emergent, l’espai és el fons i les coses que coneixem del
món són figures sobre aquest fons. No
només són figures en un fons; són
figures del fons.
Dit amb el llenguatge tradicional de la Philosofia Perennis, terme encunyat per Leibniz i
seguit per Huxley, l’akasha és un
tipus d’intel.ligència del món, més encara: és l’esperit, és la consciència del
món, és la seva memòria. Si ho volem dir amb un llenguatge contemporani, l’akasha és la lògica o ‘programa’ del
món… Comprendre l’akasha com una
consciència a partir de la qual emergeix l’univers (o els universos) no
invalida la idea de Déu, per a un creient.
(article publicat a El 3 de vuit,
3 de gener de 2014)
