Ora et labora

En el llibre Per amor a la justícia. Dorothy Day i Simone Weil (Viena edicions), la seva autora, Teresa Forcades, ens atansa la trajectòria humana i espiritual d’aquestes dues dones excepcionals, i que cal veure com a fars d’inspiració en el camí que ella ha triat de transitar entre la fe i el compromís social i polític. Forcades, que ha llegit els escrits d’ambdues dones en profunditat, i que coneix els detalls significatius de les seves biografies, tot i les diferències les agermana en aquest objectiu comú que és, per amor a Déu, posar-se al servei de la justícia i la lluita contra l’opressió social.

De la lectura amena (Forcades ha escrit aquest llibre de forma molt entenedora), aquí voldria fer una reflexió sobre un concepte monàstic que en un capítol sobre el treball ella treu a colació: ora et labora, que és aplicable, i molt, tant fora del claustre com en la vida quotidiana de cadascú. Forcades fa esment de la importància que les nostres societats modernes donen al treball intel.lectual com a més creatiu, i la poca que donen al treball amb les mans, els oficis, o el treball físic, dur, i, en conseqüència, de menys prestigi social. És un error també al meu parer. En primer lloc perquè no hi ha treball indigne en cap àmbit, i en canvi sí que hi ha persones indignes en un i altre àmbit. I en segon lloc perquè, posem per cas, no és imaginable un creador colossal, amb idees creatives a dojo com Picasso, sense la seva portentosa habilitat manual.

En la regla de Sant Benet, i en els monaquismes en general, s’intenta desenvolupar en equilibri les dues aptituds o talents necessaris per aquella complitud de la qual parlava Eugeni d’Ors: l’obra ben feta. Ora, més enllà de l’oració en un sentit estrictament religiós, equival a l’atenció en el que es fa o s’observa, i a la intel.ligència tant creativa com reflexiva, combinada amb labora, és a dir, amb el treball tan exquisidament efectuat com sigui possible mercès al desenvolupament progressiu de totes les habilitats.

Anant al terreny personal, treballo en una professió intel.lectual i creativa, però com la majoria de dones també faig les tasques de la llar, faig treballs amb les mans, alguns de ben durs, com tothom sap, i invisibles fins aquell dia en què no es poden fer, i aleshores es troben a faltar. He de dir que, volent tenir més mans que peus, és a dir, fer el millor possible en aquest àmbit, sóc de les que renten els plats de forma manual gairebé sempre, i que, com explica Forcades que feia Dorothy Day, eixugo les aixetes fins que queden ben lluents. És una qüestió estètica? Segurament. I amb la mateixa mentalitat de trobar bondat i bellesa en totes les coses, vaig fer tasques administratives –que no m’agradaven- en l’oficina on vaig treballar mentre estudiava Belles Arts. Sempre m’ha semblat que la traça adquirida en les feines considerades senzilles tantes vegades han estat el fonament d’una bona idea dibuixística, o narrativa, o d’un poema potent. Ora et labora són vasos comunicants.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de juliol de 2015)

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Meditació de desembre

Un conjunt de circumstàncies que no podem controlar poden deixar-nos nus, abolir fins i tot allò que som. Aleshores ens trobem davant del no-res, o pitjor encara, com escrivia Simone Weil, l’atzar pot posar al nostre lloc qualsevol cosa, per vil i miserable que sigui, o per maligna i injusta que sigui, i penso ara en les desgràcies que va patir el bo de Job.

Aquesta experiència del no-res és radical, absoluta, inflexible; però caldrà assumir-la. L’assumpció de la realitat és el primer pas cap a la veritat.

(a la fotografia, les primeres llums des de la finestra de la meva cambra)