Una reflexió sobre la música

No sóc música, és a dir, no tinc coneixements musicals en sentit tècnic, però sí que sóc una escoltadora activa de música des de molt jove. I és que la música, la que m’agrada, sobretot aquesta que ara ja no en diuen clàssica sinó culta, em sustrau al temps de rellotge, al temps pautat. Aquesta és una experiència d’obertura a l’infinit, per utilitzar una expressió del poeta bengalí, Rabindranath Tagore.

La gran música, com fóra millor dir, les grans peces musicals, en efecte ens sustrauen a la implacable dalla de Cronos. No és que escoltant música ens fem la il.lusió que el temps desapareix. No es tracta d’una il.lusió sinó d’una realitat experimentable. Perquè escoltant música amb atenció, sent-hi present, no com a música de fons!, el temps queda en suspensió com quan estem enamorats i el temps extern se’ns tira de cop al damunt quan hem d’abandonar aquell íntim moment d’or. Una semblant sensació de desconcert i disgust devien experimentar l’Adam i Eva mítics quan l’àngel Miquel, espasa en mà, glavi flamíger que va obrir les portes al temps històric, els va foragitar del Paradís. Allà no hi havia ni temps ni mort.

Escoltant música inspirada, és a dir, música alenada d’esperit, podem reviure el Paradís. Escoltant grans peces musicals com ara l’òpera La flauta màgica, de W. A. Mozart, o el dramàtic i tensionat Adagietto de la Quinta Simfonia de Gustav Mahler, o les meravelloses miniatures musicals d’Erik Satie, Oeuvres mystiques, Gymnopédies…, s’entra en un espai on els topants temporals es fan fonedissos.

Els humans, i aquesta és la nostra característica gràcies a la consciència de ser-ho, podem experimentar les dues formes del temps: el temporal i l’intemporal, i la música (com tota gran obra d’art, cal afegir) es constitueix en un camí formidable per aquesta vivència. Sobre aquesta experiència dual de temps superposats, reflexiona la filòsofa ginebrina Jeanne Hersch: “La música no ens fa estranys ni indiferents al temps…D’altra banda, s’esdevé el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós. La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que l’anul.li, sinó que el transcendeix elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix veritablement el temps, això significa que podem assolir, d’una manera molt misteriosa i intangible, una cosa que els humans sempre han somniat i que els és negat: allò que seria a la vegada, en un mateix acte, la capacitat de desitjar i viure la plenitud”. El subratllat és de Hersch.

Els humans desitgem perquè som conscients de la nostra finitud física i per això mateix tenim fam d’infinit, un pla de l’existència al qual no som aliens, perquè hi ha una dimensió en nosaltres que ho és, infinita; o almenys això podem dir no perquè ens ho hagin fet creure sinó perquè ho hem viscut, ho podem viure. No hi ha res més real que l’experiència directa, encara que, com afirma Jeanne Hersch, sigui una experiència misteriosa i intangible, i difícil d’explicar en llenguatge discursiu.

Pel fet de ser en el temps biogràfic, els humans som éssers desitjants; però pel fet de ser també no-temps (possibilitat infinita!), podem entrar en moments de plenitud còsmica, d’unió amb la realitat primera i última de l’existència, de manera que els límits del temps cronològic s’esfumen per a convertir-nos en espai, ser uns amb l’espai, diluir-nos en l’espai infinit. L’infinit no és un objecte que poguem adquirir com un bé patrimonial ni guardar-lo en un calaix del secreter de l’àvia amb les coses més apreciades. L’infinit no és una cosa sinó una experiència de l’ànima. La música (com la pregària o la immersió en la contemplació de la bellesa) sense deixar de ser materialitat i temporalitat com nosaltres mateixos, ens connecta de manera diàfana amb l’infinit que som. Tagore, el gran poeta, ho escriuria així: En la música dels corrents d’aigua sona l’afirmació joiosa: Esdevindré el mar.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de gener de 2014)

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Inspiracions

En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.

María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.

Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.

Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.

En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?

Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.

A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)