Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)       

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)