Josep M. Poblet a l'Havana

 

La recuperació dels escriptors que han donat testimoni de la diàspora catalana arran de la guerra civil és una tasca tan meritòria com necessària. De Barcelona a l’Havana... passant per Dernius (Adesiara), de Josep M. Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), va ser un dels primers llibres publicats a Mèxic l’any 1942. Ara el podem llegir en l’edició i introducció de Jaume Ferrer i Puig.

La personalitat intel·lectual de Josep M. Poblet: periodista, narrador, comediògraf, biògraf, historiador del teatre i del catalanisme, li permet contar des de primera fila, i amb una formidable plasticitat narrativa, bonhomia de caràcter i immersió psicològica en l’ambient que va trobant, la vida i miracles del periple que va suposar l’èxode dels qui van exiliar-se. En aquest cas, assistim, en disset saboroses cròniques, al relat que va des de la seva partida de Barcelona fins arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939.

Els capítols dedicats a l’Havana són d’antologia, tant per qui no hi ha estat mai i té curiositat per saber-ne la idiosincràsia, com per qui hi ha estat, encara que sigui en la distància de gairebé seixanta anys després. Hi vaig ser l’any 1998 i he reconegut no només els indrets i llocs que descriu Josep M. Poblet, sinó sobretot el tarannà dels cubans que habiten l’Havana, en aquell moment en plena efervescència cultural, ara en una decadència lamentable per causa d’una política esguerrada, si bé és precisament aquest tarannà joiós, malgrat les penalitats, el que permet als cubans sobreviure. Poso un exemple que connecta els dos moments històrics. En els dies de la meva estada a Cuba, hi havia uns personatges que te’ls trobaves a cada cantonada, fruit de la necessitat: el conseguidor, que si no tenia solucions se les inventava. Poblet esmenta uns personatges semblants, ja al 1939, que davant les dificultats li deien: «Eso se arregla, chico. Deja tu ver mañana. Yo tengo un amigo...» I la frase final del discurs sempre era: «¡No hay problema!». Tal com va advertir de seguida el temps que Poblet va ser a l’Havana: «El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. La gent és divertida i té personalitat». Punt per punt ara es pot dir el mateix, fins i tot quan descobreixes en els cubans de les darreres generacions sota la dictadura una part fonda de la tristesa que arrosseguen.      

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2023)

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)