A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les
‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs
catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons
reporta Joan M. Ferran i Oliva a La
Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès
editors).
Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare
de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van
adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com
saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser
Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la
Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841.
Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en
l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més
d’hora, es van aplatanar a Cuba. Els cubans utilitzen aquest mot per descriure
els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera,
és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest
motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.
Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va
estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que
tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el
procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures
i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina,
i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen
negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat
religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el
catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes
religions és la Santería, però n’hi
ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el
desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura
Catalana que es va celebrar a L’Havana.
Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió
de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici
desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit
en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu
llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de
Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai
religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los
Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución
José Martí.
La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar
pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha
hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les
catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient,
on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de
l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat
en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien
fer una assimilació entre les deïtats (orishas
o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als
braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo
Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos,
oceans…
(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta
el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria
Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a
Matanzas, Cuba)
