Meitats de la veritat

Hi ha una dita que diu més o menys això: Només la veritat fereix. No sembla molt arriscat afirmar també la seva altra meitat complementària, és a dir: Només la veritat guareix.

(la fotografia està presa a la Costa Brava)

La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

Set

Crema el món per una ferida

oberta al sol.

Una llum tènue s’encén,

esperança en tu, fill, filla

que conserves la set de buscar

la veritat que es fa escàpola

en l’eternitat dels sons.

(a la imatge: platja de Sitges, setembre 2011)

La veritat

La veritat, com tot fenomen metafísic, pertany alhora a l’universal i al particular de l’existència. Així, la veritat és una i múltiple en el nostre univers, l’únic que coneixem i encara tan imperfectament. La veritat, com la vida i tot el que hi viu i mor, és un absolut que conté el relatiu. La veritat transcendent conté l’immanent. D’aquí ve que, de manera honesta, o, si es vol, científica, hàgim de parlar de les diverses cares de la veritat, dels seus matisos i fins i tot incloure-hi el seu contrari: la mentida. L’enyorat filòsof cinètic Jordi Riera i Moré, va escriure al seu assaig Els límits de l’infinit (Viena): “Tot és veritat, també la mentida.”

I és que pels seus efectes, tan real resulta la veritat com la mentida. Aleshores: com ens hem de guiar, com hem de discernir la veritat entre el seu positiu i el seu negatiu? Seguint amb les tesis de Jordi Riera, segons els materialistes la realitat de la qual en podem parlar i encara amb els seus límits, és objectiva; segons els espiritualistes la realitat és un fet subjectiu que depèn de la percepció del perceptor, i segons els superficialistes (aquesta denominació és de Jordi Riera) la realitat a vegades es presenta d’una manera i a vegades es presenta d’una altra. No obstant això, res no hi ha de més cert que en cada minut de la nostra vida ens trobem que hem respondre al dilema de l’apreciació de la realitat.

La veritat universal i absoluta és inefable i en puritat només pot ser intuïda per aquell sisè sentit que tantes vegades depassa la intel.ligència lògica, però no per això deixa de ser veritat. La veritat particular és igualment percebuda per aquest sisè sentit, tan subjectiu com es vulgui, i que va més enllà de l’objectiu. Vet aquí perquè el nostre filòsof afirma que “hi ha quelcom per damunt de la veritat i de la mentida”. I a continuació afegeix que la veritat és com el Tao: una realitat que més que compresa ha de ser viscuda. “Encara que imprecisa, profunda i fosca, l’aparença del Tao conté la força vital. I aquesta força és autèntica, ferma”, es llegeix al Llibre del Tao.

Així, doncs, com el Tao (Déu, també en podríem dir), la veritat es percebuda des de la nostra parcialitat i relativitat humanes com el més autèntic de la vida, allò a què aspirem des de la imperfecció que es vol perfectible. Per aquest motiu, sembla que tant com viure la veritat volem viure de veritat, en la veritat i fer-nos nosaltres mateixos veritat, com en aquestes paraules de Jesús en l’Evangeli de Joan, que en ser-li preguntat: “Quin és el camí? Quina és la veritat? Què és la vida?”, Jesús va respondre: “Jo sóc la veritat i la vida”. Perquè podem enganyar el món sencer, però no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Es pot viure una vida fictícia, disfressar la nostra identitat: allò que som en el nostre interior de debò. Podem fer comèdia o autoenganyar-nos amb mestria, però en el nostre interior (el lloc on habita la veritat que està per damunt de la veritat i de la mentida) sabrem que els nostres fonaments estan en fals i que potser necessitarem viure una altra vida per rescabalar-nos del propi frau.

Jo crec que una vida autèntica és el que més es desitja viure en aquest món, però és també el que més costa de viure perquè demana un lliurament total a la veritat en el seu sentit estricte i que, com la vida, és exigent. Però és precisament d’aquesta veritat última que ens conté i contenim amb tots els matisos propis de la contingència humana, d’on s’extreu la força per mirar de viure fermament, amb consciència que som veritat i que cooperem a construir la veritat entesa com la infinita dimensió que ens depassa, però a la qual tenim accès ja que qui “s’uneix al Tao és acollit pel Tao, el santuari més recòndit de totes les coses”. Cal interpretar la veritat, doncs, com el sentit interior de l’existència expressat en les seves diverses cares.

(publicat al Diari de Vilanova, 1 d'abril de 2011)

Veritat, bellesa, intempèrie

Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
La veritat de la vida és intempèrie, per això és una torxa terrible –diu Goethe-. Tots provem d’acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb una gran por de cremar-nos.

La veritat no té una casa sòlida, és intempèrie, fronteres indefinibles, torxa terrible. Però per la seva mateixa naturalesa, la veritat té poder per filtrar-se i fugir dels murs i de les flames: és la pura llibertat de cor i de pensament, guies en la vida i en l’obra de Goethe.

Sempre amb la veritat

Sempre hi haurà negacionistes. A El País d’ahir va sortir publicat que a la manifestació de dissabte érem 56.000 persones. La guàrdia urbana va donar la xifra d’un milió cent mil, l’organització un milió cinc-centes mil. Quedeu-vos amb la xifra de la guàrdia urbana, si voleu, però de cap manera érem 56.000. Dol tanta deshonestedat, una més.

La veritat

Els visitants d’aquest blog poden pensar que l’autora sempre s’enfila per les branques, que poc toca de peus a terra. I és que té una certa tendència a la metafísica, sí… Però ho sap, on té els peus. I en dóna testimoni quan ho creu necessari, i més quan comprova l’intent sostingut i interessat dels mitjans informatius i de les autoritats del moment de no dir la veritat. Segons mitjans i autoritats, en la manifestació d’ahir amb la proclama El dret a decidir, només hi havia cinc mil persones. Segons els organitzadors, cinquanta-mil. Dóno fe dels cinquanta-mil perquè hi era.

Fe

La Fe no és una creença cega sinó una intuïció de la Veritat. La Fe és com una mena de guia interna que ens il.lumina més enllà de la ment, llum que traspassa aquesta pantalla i que ens fa besllumar la Veritat que s’oculta darrere les coses i fenòmens de l’existència.