Amb el lema Women artists in the
World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el
disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix
amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota
Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez,
com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.
La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga
i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània,
sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes:
la pintura, el gravat i el dibuix.
Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les
artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció
Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb
la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera
artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també
domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla
d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha
Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell
inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes,
descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota,
sintètics, essencials.”
En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre
gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi
a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes
característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel
Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais,
llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als
trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites
obres d’art que són els ex-libris.
Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com
a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta.
Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu
estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en
escena dels elements que componen la imatge.
Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La
seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis,
resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos
amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus
gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma,
invariablement sobri i candorós.”
Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez
manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò
que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents
culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha
d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de
contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor,
que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la
la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat
de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.
(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)