Donetes

 

L’any 1868, l’escriptora i institutriu Louisa May Alcott (1832-1888), filla d’un pensador utòpic i transcendalista, Amos Bronson Alcott, partidari de l’abolicionisme, el sufragi femení i la reforma de l’educació, va publicar Donetes (Viena Edicions), que ara podem llegir en la traducció al català de Mar Vidal. Es tracta de la versió sencera d’un llibre que d’aleshores ençà ha estat iniciàtic per a generacions de noies joves, o noietes, un títol que les noies joves de la meva generació vam llegir en castellà: Mujercitas, espanyolitzades com estàvem pel règim franquista.

Donetes té tots els ingredients d’una història moral, això sí, posada al dia, ja que s’hi insinua un capteniment modern per l’època per part de les quatre germanes March: la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy. Les noies viuen amb la seva mare, i menys la petita totes treballen en alguna cosa per mor de la seva situació econòmica: anys enrere la família havia estat rica i en aquests moments viu de forma ben austera també per causa de la guerra civil nord-americana, amb el pare al front, el qual escriu a la família unes cartes que amaguen amb delicadesa la veritable situació d’una guerra crua i fratricida com aquella.

La capacitat de Louisa May Alcott per descriure la psicologia de les noies i fer-les parlar i actuar segons els trets del seu caràcter i els seus talents és fenomenal, de tal manera que la lectora va identificant-se amb alguna de les germanes, la Jo, en el meu cas, pel seu esperit rebel i la poca gràcia que li feia ser una noia per comptes d’un noi, sentiment fonamentat en una intel·ligència i aptituds per a l’escriptura que encara en temps de Maria Aurèlia Capmany, l’autora va sentir-se dir: «Tens el cervell d’un home». Una misogínia fruit d’una cultura patriarcal que de forma tan perversa feia refusar la seva feminitat a noies com la Jo, noies despertes i decidides a agafar la vida en les seves mans i amb idees fora del marc habitual de la llar. Un destí com a la dona que podia ser, tal com ha dit la cantautora i escriptora Patti Smitt: «Vaig trobar consol en els llibres. Curiosament, va ser Louisa May Alcott, amb Donetes, qui em va oferir una perspectiva positiva del meu destí com a dona».

(article publicat al setmanari La Fura, 26 d'agost de 2022)

Cartes impertinents de la Capmany

Ric i m’exalto sola, parlo amb ella com si la tingués al davant: Mira que ets, M. Aurèlia! Estic rellegint Cartes impertinents de dona a dona, reeditades per Cossetània en l’any del centenari del naixement de la Capmany, com li dèiem a casa. Les bones estones que ens havia fet passar aquesta dona intrèpida, intel·ligent i d’humor i geni agut, a la meva amiga Natàlia i a mi amb les mares respectives aquells vespres al Fòrum Vergés. Hi vèiem pel·lícules d’art i assaig i l’escriptora, que conduïa el fòrum posterior, feia uns bons comentaris que a vegades treien l’entrellat del guió, però a vegades no del tot, i aleshores el debat estava servit! Sort que era divendres al vespre i el dissabte no havíem d’anar a treballar, la meva amiga i jo. Perquè se’ns feien les tantes discutint. La Capmany era un pou d’arguments que enfilava amb una destresa extraordinària.

     

La Capmany va escriure molt: novel·la, narrativa curta, assaig, guions de ràdio, contes per a infants, teatre. I tot això desenvolupant una activitat mediàtica que la va convertir en una intel·lectual respectada i popular. Amics que havien estat a casa seva havien dit que feia l’arròs alhora que tenia un paper posat a la màquina d’escriure i escrivia, tac-tac.

     

Les Cartes impertinents van ser publicades l’any 1971 per l’Editorial Moll, de Mallorca. Cartes que han estat molt esmentades, com la carta de la dona de bé que escriu a l’assassina de l’àngel de la llar. Cartes que es van popularitzar pel seu to provocatiu, de tu a tu entre dones de totes classes: anònimes, famoses, personatges històrics o literaris com ara Teresa la Ben Plantada, a qui la Capmany escriu disfressada de feminista, o la dona desenamorada que escriu a la monja portuguesa Mariana Alcoforado. El llibre respira feminisme, i cosa que sorprèn en ple 2018, les reivindicacions que feia la Capmany, lúcides i punyents, no han perdut vigor. És com si el temps no hagués passat i encara estiguéssim empantanegats en rols que ja haurien d’haver passat avall. Llegiu Cartes impertinents de dona a dona, o, millor, de dona a home. Ells ens llegeixen poc, la veritat, i això la Capmany també ho diu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de març de 2018. A la imatge, cobertes dels llibres ara mateix publicats per a commemorar el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany)

Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)