Noblesa

Pot haver-hi noblesa en un entorn innoble?

És difícil. En un entorn innoble, la persona noble és vista de cua d’ull i fins i tot se li tira al damunt tota la innoblesa possible a fi i efecte que en quedi mancada. Però la noblesa és una qualitat de l’esperit que sobreviu en la persona noble malgrat els enterradors.

Meditació de desembre

Un conjunt de circumstàncies que no podem controlar poden deixar-nos nus, abolir fins i tot allò que som. Aleshores ens trobem davant del no-res, o pitjor encara, com escrivia Simone Weil, l’atzar pot posar al nostre lloc qualsevol cosa, per vil i miserable que sigui, o per maligna i injusta que sigui, i penso ara en les desgràcies que va patir el bo de Job.

Aquesta experiència del no-res és radical, absoluta, inflexible; però caldrà assumir-la. L’assumpció de la realitat és el primer pas cap a la veritat.

(a la fotografia, les primeres llums des de la finestra de la meva cambra)

Equilibri

Tot oscil.la, en el món on som. D’aquí ve que busquem estabilitat. O millor seria buscar l’equilibri a la corda fluixa. Si sabem que sempre som a la corda fluixa, avui i tots els dies que vindran, per què tenim tanta por? Principi de realitat: no hi ha establitat, no hi ha seguretats. Tan sols podem comptar amb l’equilibri, i això és cosa de cadascú… 

(foto feta en una actuació del Circ Raluy)

Passos sagrats, fets, símbols

María Zambrano, que va escriure la major part de la seva obra genial a l’exili, sempre m’és un estímul. En una de les seves glosses, aquesta referida a la primavera, diu que tots els passos haurien de ser sagrats. Els de la primavera ho són, i tots els que es donen en les altres estacions també, encara que no se’n sigui conscient o, simplement, es refusi tota sacralitat en la vida còsmica i la vida humana. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que parlem molt dels fets, i s’ha de parlar dels fets, però la càrrega de simbolisme que habita els fets demana també una lectura de la qual n’estem molt faltats.

Un exemple dels que posa Campbell: Assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. Ara hauríem d’escriure sobre què és símbol, però deixo als lectors la reflexió. Pensar en els passos sagrats potser ajuda a entrar en matèria.

(a la imatge, fustes que floreixen)

No hi ha castells

Sobre les eleccions passades potser tindrem la temptació d’escriure molt, o gens, en tot cas fóra bo intentar veure el fons de la qüestió. S’imposa el principi de realitat, els temps que ens esperen demanen atenció. Als costats de l’arc electoral hi ha salts d’alegria. Però l’espai central s’ha aprimat, l’un inesperadament, l’altre no, ja se sabia. No cal estendre’s en el que diuen els opinadors dels diversos mitjans, segur que tothom se n’ha omplert els ulls, es va fent un criteri més enllà de la consciència de les bombes, internes i externes, llançades per dinamitar el procès electoral. Jo només voldria apuntar que no hi ha castells que es puguin coronar sense una gran base de gent que sostinguin pilars i enxanetes. Hi ha circumstàncies especials, i aquesta ho era, que demanen muscle, esforç, eficàcia, visió, utilitat. 

(a la imatge, petjades a la platja de Vilanova i la Geltrú)                 

Desplegar els arguments

Quan les coses es presenten prou clares, pensar potser no costa gaire, ja que parla l’evidència. Però no estan tan clares, ens diem amb una persona del meu entorn, tot parlant per telèfon aquest matí respecte del resultat de les eleccions. El panorama s’ha clarificat, això sí que ho hem guanyat, els fruits en un sentit o en un altre són clars. Ara, tant experts com opinadors banals aniran posant sobre la taula un munt de reflexions o d’invectives, depèn, i tot ho llegirem i escoltarem amb interès perquè ens ateny. Però per anar aclarint en profunditat, per saber de debò qui ha perdut o guanyat les eleccions, caldrà observar com es van desplegant els arguments del paisatge que ara tenim al davant.     

Els llibres i la seva ànima

En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

L'hora dels pobles

Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.

Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.

Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.

Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…

L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.

Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)

Escriptura i filosofia

L’escriptor o l’escriptora pot ser, i ho és sovint, un contador d’històries.

No em sembla una definició completa. I és que tal com jo entenc l’escriptura (en la qual també hi contemplo una recerca de la bondat i la bellesa), aquesta és una disciplina veïna de la filosofia, si és que no és també una forma de filosofia.

En la meva experiència lectora, he comprovat sovint que els bons filòsofs són també bons escriptors, i que els bons escriptors són també bons filòsofs.

(a la imatge, casa del Bocaccio a Certaldo, juny de 2012)

Resiliència

Aquests dies, i davant d’unes eleccions històriques com les que som a punt de dur a terme, penso en la capacitat de resistència que podem arribar a tenir i a necessitar, algun cap de llista per descomptat, però també la gent que volem decidir el nostre futur com a nació. És clar que partim de considerar la nació com a subjecte de dret, i això és precisament el que es vol negar, l’estat espanyol l’ha negat sistemàticament, fos quin fos el règim imperant, des de fa tres-cents anys. Perdre una guerra (els aliats anglesos ens van deixar ben penjats a canvi de Gibraltar) no vol dir no tenir raó: hi ha molts exemples històrics de raons massacrades a sang i foc. Ara: mirant endavant, i en ple segle XXI, podem preguntar-nos per què aquí hi ha tants ‘demòcrates’, dins i fora del territori català, defensors dels drets de tots els pobles menys el del poble de Catalunya.
(foto feta l'Onze de Setembre de 2012)      

Potències espirituals

En el nostre viatge a Madrid i Salamanca d’aquest estiu passat vam visitar, com sempre fem, moltes llibreries de vell. Hi ha immensos tresors en paper imprès que es troben en aquests establiments! En una llibreria de Salamanca vaig trobar un títol que em va cridar molt l’atenció: Capacidad de sufrimiento en los espíritus superiores, de Roberto Molina, premi nacional de literatura, un autor que jo ignorava completament. El llibre és de 1955. El vaig llegir amb interès perquè sempre he cregut que l’esperit es fa superior a base de mantenir l’ànim i la dignitat davant les dificultats. Les dificultats i el dolor, ja sigui físic o moral, ens posen a prova. L’autor parla de Sòcrates, Teresa de Jesús, Cervantes, Fray Luis de León i d’altres personatges que, com al mateix Molina, jo desconeixia.

Roberto Molina, amb un llenguatge molt de la seva època, això sí, parla de les potències espirituals de l’ànima, potències que avui dia, com la mateixa noció d’ànima, sonen a música antiga, desfasada a ulls d’un cert progressisme de posa i buit com la closca d’una nou. Jo continuo creient en l’ànima potser perquè me la sento ser i no puc deixar de creure en allò que sento viu dins meu. I crec en aquestes potències que tots hi tenim. És potestat de cadascú ennoblir-se. Per molt restrictives que siguin les circumstàncies exteriors, tenim aquesta llibertat, no hi excuses, em sembla, per a la baixesa.

La ferida lluminosa, s.l.

El dia 29 de novembre, a les 7 de la tarda, s'inaugura l'exposició amb un títol d'inspiració sagarriana que hem dut a terme un grup d'artistes autoanomenat La ferida lluminosa, s.l. Som els artistes plàstics: Rufino Mesa, Adelaida Murillo, Dolors Puigdemont, Assumpció Mateu, Rosa Cortés, i les escriptores Glòria Bosch i servidora. Es tracta d'una experiència creativa que esperem que sigui del vostre interès. L'any passat la vam dur al Museu de Valls, ara la podreu veure a l'Espai Betúlia, que molts coneixeu. Sereu molt benvinguts/es!

Sobreamor

Per haver viscut sobreamor, si bé dirigit a persona profana*, em van commoure d’una manera reveladora els Poemes sufís de Rumí, publicats per Hiperion l’any 1988. Encara em veig llegint un vers d’aquell llibre, i tradueixo: Quan retires el teu rostre, la lluna s’enfosqueix de dolor… Semblava que el vers anés directament al cor del dolor del qual encara podia sentir-ne el batec, tot i els anys que ja havien passat. Prou sabia jo que el gran poeta místic es dirigia a l’amor de Déu, però m’identificava amb aquell sentiment de desolació. Alguna cosa té de sant, l’amor d’una noia de vint anys que creu en l’amor com una cosa santa.

Hi ha un aforisme sufí que afirma que el savi ho és per a tot el món. D’aquí ve que poguem sentir com a veritables paraules llunyanes tant geogràficament com temporalment. Rumí deia amb paraules clares sentiments que jo havia sentit: Barreges el verí amb el sucre, no ho facis…

Un llibre meravellós, amb el títol de Sobreamor (Obrador Edèndum), ha vingut a augmentar la lleixa on des d’aleshores he anat aplegant textos que expressen aquest amor abundant, total, com el de la beguina Hadewijch d’Anvers quan escriu: Si l’Amat de l’amor només donés allò amable/ el seu amor no seria complet.

Devem Sobreamor, que l’estudia en l’obra d’Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn Arabî i Ramon Llull, a Jad Hatem, professor de filosofia i literatura a la Universitat Saint Joseph de Beirut. La traducció al català d’aquest treball escrit en francès és de la romanista i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Elena de la Cruz Vergari.

En el seu text d’introducció, el professor Jad Hatem escriu que el terme sobreamor, extret de Ramon Llull i reprès per Ausiàs March, designa un amor excessiu que comporta sobredolor. El sobrecreix, però, es manifesta en la intensitat de dues línies divergents, escriu el professor Hatem: l’una és la que porta el desig cap a l’absolut i la follia; l’altra és la que origina l’amor pur. En el seu assaig, el professor Hatem ens fa veure com s’entrecreuen aquestes dues línies en les eminents figures esmentades més amunt pertanyents a la poesia i a la filosofia andalusina i catalana.

El sobreamor és lliurament pur i tendeix a enlairar-se, escriu Jad Hatem. Cerca un límit que li calgui superar. I esmenta Ausiàs March, quan diu que el seu subjecte és un “extrem amador”, a “tot extrem posat” a causa de l’amada. I aquí és on anem entenent els extrems de l’amor profà quan a causa de l’amor pur tendeix a enlairar-se, a fer-se sagrat.

Cal considerar, com Ibn Arabî, l’amor com una religió? Una lectura moderna ens portaria a considerar l’amor no tant com una religió en els termes que s’entén la religió, sinó com una forma d’espiritualitat. La concepció moderna de l’ésser humà ja no separa el cos de l’esperit. Per tant, es tractaria d’estimar de manera que aquest impuls ens portés a encarnar l’esperit tot espiritualitzant el cos.

Hadewijch d’Anvers, segons com tan pròxima a la concepció sufí de l’amor, intuïa aquesta crida íntima: L’ordre que em dóna Amor/ llança el meu esperit a l’aventura:/ alguna cosa sense forma encara…Així, Amor es materialitza en el mateix amor que es llança a estimar sense perquè, però que clarament se sent. Amor pren totes les formes possibles. Ibn Arabî ho diu d’aquesta manera: El meu cor ha esdevingut capaç de rebre qualsevol forma: una pastura per a gaseles o un convent per a monjos.

• La crisàlide, Teresa Costa-Gramunt (Pagès editors, 2002)
• Article publicat a L’Eco de Sitges, 26 d’octubre de 2012

    

   

La sonata del clar de lluna

És possible que les relacions més equilibrades entre els homes i les dones d’avui i del futur canviïn la forma de viure trasbalsos afectius com ara la mort del marit o de la muller. I és que la viduïtat encara presenta actituds diferenciades que no sé si són instintives, pròpies del gènere, o si són culturals. El temps ho anirà aclarint, ja que la simple observació diu que la majoria de vídues acostumen a ser-ho de manera definitiva i en el cas dels vidus sovint és al contrari. Un exemple: el poeta Paul Éluard, etern enamorat de Gala tot i el divorci de la parella, i desfet per la mort prematura de l’abnegada Nusch, no va trigar gaire a casar-se amb Dominique. El moviment surrealista, tan trencador, no va acabar pas amb el somni de l’harem.

La vídua encara avui és una poderosa figura arquetípica en el marc de la tragèdia existencial que pot ser encarnada en qualsevol moment tant per una dona senzilla, anònima, com per un personatge reconegut com ara va ser el cas de la poeta Melissanthi, protagonista literària del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna (Adesiara).

Conta l’anècdota que l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Iannis Ritsos, va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi (pseudònim literari d’Ivi Koúgia) per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, i davant l’evidència de la solitud, la dona li va dir que l’acompanyaria un tros de carrer. El trajecte finalment va allargar-se fins arribar a la casa de Doukaris. El camí de tornada feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la silueta vestida de dol de Melissanthi va retallar-se amb nitidesa en la lluna plena que en aquell moment s’alçava al firmament. Aquesta imatge impactant que Doukaris va explicar a Ritsos va inspirar aquest bellíssim, intens i líric poema monologat que és La sonata del clar de lluna.

Com assenyala Joan Casas, l’excel.lent traductor d’aquest poema i autor d’un pròleg molt aclaridor que l’acompanya, aquest monòleg ha donat lloc a diverses interpretacions, entre elles que Ritsos, que pertanyia al Partit Comunista, hi va voler mostrar el carreró sense sortida de l’individualisme i de la civilització burgesa… Louis Aragon emparenta aquest monòleg amb els hermètics Lautréamont i Rimbaud. Altres crítics apunten simplement a la creació per part de Ritsos d’una veu que durant el monòleg va explorant les seves possibilitats dramàtiques fins a esgotar-les, posant fi d’aquesta forma a la tensió dramàtica.  

Pot veure’s així, però també de tantes altres maneres. Al meu parer, la genialitat de Ritsos beu de les fonts de la pròpia tragèdia grega que tant ha fertilitzat el nostre imaginari cultural. Seguint aquesta corrent, a La sonata del clar de lluna hi desplega amb gran mestria i imaginació la veu d’un personatge femení que no s’allunya de la figura de la dona que la tradició lliga al cicle lunar, i que en aquesta imatge tan gràfica de la dona de negre retallant-se en el blanc de la lluna agafa un profund sentit simbòlic.

En el cicle menstrual de la dona hi ha la mort de l’òvul pel qual, de manera conscient o inconscient, ella sempre fa un dol. En la figura arquetípica de la dona vídua, doncs, s’hi poden concentrar tants sentiments de pèrdua: el sentiment de buidor per l’espòs mort, la solitud que ho emplena tot, la possibilitat de donar cos a una nova vida mitjançant l’intercanvi amorós. La vídua persevera en la memòria de l’espós, pur acte d’amor ja que no té correspondència. Aquesta memòria es constitueix en una presència no moridora. I justament perquè l’absència del martit mort va esdevenint una presència no moridora, la vídua resulta alliberada del pes i de les seduccions de la carn per sentir les passes del món, si així ho vol. Com he dit més amunt, gairebé sempre ho vol, ja sigui per instint o ja sigui per imperatiu cultural. El tema resta obert.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 de novembre de 2012. A la fotografia la lluna d'agost de 2012 sobre els terrats de Burgo de Osma, Sòria).

    

     

     

    

       

Imatge bíblica

Hi ha una imatge bíblica que no només m’agrada estèticament sinó que estira cap amunt el meu pensament: l’escala que Jacob va veure en somnis. En aquesta escala hi pujaven i hi baixaven àngels. Tal vegada aquest fet sigui una realitat quotidiana, àngels amunt, àngels avall. Tal vegada només sigui l’expressió d’un desig, d’un impuls de l’ànima qui construeix aquesta bella imatge. En tinc prou del símbol que representa i que es fa realitat en l’impuls de la voluntat de pujar per damunt de mi mateixa i tentar el vol de l’esperit.

(A la imatge, presa a principis de novembre al cementiri de Montjuïc, una escala útil per posar flors en les tombes enlairades)   

Aurores

La modernitat va començar a Occident al segle XVII i va finalitzar a mitjans del segle XX, just quan vaig néixer, és a dir, sóc una dona de la postmodernitat. Que, no obstant això, i juntament als meus contemporanis més joves i més grans, em trobo a l'albada d'un altre paradigma, una altra forma de veure i de viure el món que, entre d'altres descobriments, devem a la teoria de la relativitat i, sobretot, a la física quàntica, que ho capgira tot. 

La crisi actual, que s'expressa en tants camps, podem pensar que no és altra cosa que els treballs del part d'una nova època. Fins ara ens hem representat el món d'unes determinades maneres. Però aquestes maneres, tan fugisseres com el nostre temps mortal, van donant lloc a unes altres. Tot i que no siguin tan fàcils de veure, certament percebem noves realitats que ens incomoden o ens alegren, sempre depèn, ja que la realitat que vivim cadascú és subjectiva.

No és fàcil ubicar-se en els canvis, i més quan es produeixen d'una manera tan accelerada. Ara bé: hi ha uns principis inalterables que romanen en el centre del nostre ésser. Enmig de l'huracà, el centre de l'huracà i el nostre centre es troben. És una guia per a no perdre's, si més no.

Estem vivint temps aurorals. I malgrat la incertesa, l'aurora encomana una mena d'alegria serena, confiada.

(a la fotografia, una aurora a la finestra de casa)

Imatges que parlen

Aquesta imatge, presa ahir tarda al cementiri de Montjuïc, parla per ella mateixa. La seva bellesa, mentrestant, em va colpir.

Llibre de la Creació

El Llibre de la Creació, recentment publicat per Fragmenta, és un text anònim la redacció del qual se situa cap al segle XIII, tot i que s’atribueixi la seva paternitat, cal entendre que oral, al mateix patriarca Abraham.

En el text d’introducció a la seva acurada versió al català, Manuel Forcano, poeta, traductor i doctor en filologia semítica, diu que misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d’especulació cosmològica i cosmogònica d’origen imprecís. En efecte, ja que es tracta d’un text d’escriptura hermètica, lluny de la redacció metafòrica i esdevinguda més popular del Gènesi.

El Llibre de la Creació, el primer assaig especulatiu conegut del pensament i la filosofia jueva, és també considerat el text fundacional de la Càbala. El llenguatge del Llibre de la Creació resulta clos perquè està escrit amb un llenguatge simbòlic. La Càbala, que tant com un camí místic és una ciència, segons Gershom Scholem tracta d’endinsar-se en el que Déu revela de sí, s’hi aproxima per tal d’estudiar-ne l’essència. I l’essència de Déu es revela en l’acte creatiu, en la Creació.

En el petit opuscle del Séfer Yetsirà o Llibre de la Creació (o modelació, com apunta Scholem), s’hi explica que Déu va crear el món mitjançant “les 32 senderes meravelloses de la Sofia”, és a dir, de la Shekinah o Saviesa. Aquestes senderes consisteixen en els 10 números originaris, al Llibre anomenats sefirot, que són els poders fonamentals de l’ordre de la Creació, i en les 22 lletres consonants que són els elements amb què està constituït tot el creat. La manera com es relacionen els números amb les lletres és el misteri que cal desenterinyar, i molt que s’hi han aplicat generacions d’estudiosos i cabalistes.

Després de llegir el Llibre de la Creació, una cosa queda clara: que la paraula viva, és a dir, vivificada a través de l’esperit, és creadora de realitat. Diu Scholem que en el judaisme l’essència de la veritat es manifesta en la paraula de Déu en la seva percepció, és a dir, parlada. La ‘revelació’ no és un fet visual, en el judaisme, sinó un fet acústic. Basti recordar l’episodi de Moisès al Sinaí: la revelació de la Llei es produeix a través d’una veu.

En el seu text, esmenta Manuel Forcano una tradició que informa que el profeta Jeremies va voler fer ús del Llibre de la Creació i que, estudiant-lo a fons amb el seu fill Ben Sira, van ser capaços de crear un golem, paraula hebrea que defineix una creatura d’argila de forma humana creada de manera artificial en virtut d’un acte màgic. El mateix es diu que va fer un rabí al segle XVI: Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una creatura que havia de protegir els jueus que en aquell temps vivien al gueto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

Ens trobem davant d’una vella qüestió: l’aspiració humana a ser déus. Però el Llibre de la Creació, certament enigmàtic, no em sembla que sigui un tractat per crear vida diguem-ne humana, sinó que a través del llenguatge simbòlic crec que se’ns invita a la pròpia recreació. És a dir: caminant a través de les sefirot de l’Arbre de la Càbala, caminant a través de les senderes d’aquestes savieses, se’ns convida a esdevenir no déus sinó humans de veritat, fins al punt de fer efectiva la frase que Sarastro pronuncia, respecte de Tamino, a l’òpera La flauta màgica de Mozart: És més que un príncep: és un home. Una interpretació d’una humanitat en evolució ens fa veure que la humanitat a què aspirem és una obra d’autocreació en les senderes de la Saviesa, i això dura tota la vida.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 19 d’octubre de 2012)

Bona mort

Més lentament o més de pressa, tots fem via cap al mateix, escriu Ovidi a Les metamorfosis. És així, però sovint ho oblidem.

En aquests primers dies de novembre en què amb les trobades familiars per menjar castanyes, panellets i moniatos celebrem la festa de Tots Sants i fem memòria dels nostres morts el dia dels Fidels Difunts, el calendari litúrgic ens ofereix una bona ocasió per reflexionar sobre l’única certesa que els humans tenim, la mort, i com a partir de la mort d’algun ésser estimat vivim aquest fet tan inexorable però també tan preciós, ja que segella el recorregut de les nostres vides.

Ho sentim a dir tant en converses de cafè com en converses serioses: molts voldrien morir de cop, sense patir, sense consciència del fet de morir-se i sense comiat, ja que a tants resulta dolorós enfrontar-se a aquesta situació límit difícil d’encarar. Sembla que mai no acabem d’estar preparats per a dir d’una manera definitiva a la gent que estimem paraules plenes de contingut, paraules essencials.

Preservar la consciència fins al final del nostre temps és un privilegi. Ho anem veient amb l’augment dels anys de vida. Gràcies a un cert benestar ambient i als indiscutibles avenços de la ciència, estem, però, cada dia més exposats a patir Alzheimer, o a alguna altra malaltia degenerativa, pròpia de la vellesa, que disminueixi les facultats cognitives. D’aquí ve que quan arriba el moment de creuar el llac Estígia en la barca de Caront, sigui també un privilegi viure amb tota lucidesa la cerimònia del comiat.

Una mort sobtada i insconscient no em sembla que sigui la mort desitjable. Al met parer, una bona mort ha de ser evitant el sofriment innecessari –afortunadament avui en dia les cures pal.liatives permeten el trànsit sense dolor-, amb consciència i amb l’oportunitat de poder acomiadar-nos dels nostres familiars.

Perquè si tenim la sort de poder preparar el darrer comiat, si som conscients de l’oportunitat que la vida encara ens ofereix en aquest moment àlgid, cal pensar quines paraules direm a les persones estimades, ja que aquestes paraules, tan senzilles com transcendents, només podran ser dites per última vegada.

La cerimònia de l’adéu permet agrair la companyia, l’atenció i l’amor dels qui han estat al nostre costat una part important de la nostra existència: marit o muller, fills, néts, parents, amics, companys, cuidadors. Aleshores aquesta hora de l’últim comiat, l’adéu més intensament emotiu que pot existir, es constitueix en un ritual sagrat, en una cerimònia santa a desgrat que molt sovint sigui viscuda en una habitació d’hospital.  

Lligar els fils de l’existència amb un comiat conscient, agraït, amorós, permet nuar el nostre pas pel món amb la vivència d’un últim moment de plenitud humana que li dóna sentit. Si el naixement és un do de la vida, la mort en pot ser un cant. Una mort serena i lúcida és la corona més bella a què pot aspirar tota persona al final del seu trajecte vital.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de novembre de 2012)

 

Absent per uns dies

Les tempestes d'aquests últims dies han deixat les nostres instal.lacions elèctriques i informàtiques a les fosques... Un cop reparades -tot just ahir després d'una setmana-, em trobo amb un saldo negatiu: l'ordinador espatllat! Ara escric aquest post des d'un ordinador manllevat... He trobat a faltar molt poder connectar-me a Internet i llegir els correus, escriure el post i visitar els blocs que acostumo... Ben a contracor, doncs, he estat absent per uns dies.