Cap ésser humà no pot satisfer un desig de plenitud que només està en la
nostra imaginació. Acostumem atribuir a la persona estimada el poder de fer-nos
feliços, la qual cosa només depèn de nosaltres mateixos. En realitat, el que la
persona estimada ens garantitza és la insatisfacció, tan necessària per viure
que en resulta un motor formidable! Si fóssim complets i feliços de manera
absoluta no necessitaríem res, i el desig no tindria objectiu… Així, doncs, en
el nostre inconscient, que mana més del que ens pensem, l’estimat o l’estimada
compleix una funció, que és la d’organitzar, si es pot dir així, una pulsió de
vida. Hi ha d’haver equilibri, però, entre el desig i la frustració. Necessitem
aquest equilibri per mantenir-nos psíquicament sans i estimulats per a la
vida.
(a la imatge, platja de Sitges)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris equilibri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris equilibri. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 d’abril del 2014
Desig de plenitud
Etiquetes de comentaris:
desig de plenitud,
equilibri,
frustració
divendres, 30 de novembre del 2012
Equilibri
Tot oscil.la, en el món on som.
D’aquí ve que busquem estabilitat. O millor seria buscar l’equilibri a la corda
fluixa. Si sabem que sempre som a la corda fluixa, avui i tots els dies que
vindran, per què tenim tanta por? Principi de realitat: no hi ha establitat, no hi
ha seguretats. Tan sols podem comptar amb l’equilibri, i això és cosa de
cadascú…
(foto feta en una actuació del Circ Raluy)
Etiquetes de comentaris:
equilibri,
estabilitat,
por,
seguretat
dilluns, 30 de gener del 2012
El centre
Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.
dimarts, 24 de maig del 2011
Equilibri
La ciència per a mi té un gran atractiu, màgia diria, tot i que quan es va imposar la visió científica del món van quedar ben amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral, la nostra mirada sobre el món va perdre profunditat i màgia. No hauria de ser difícil recuperar l’equilibri entre la ciència i la religió, o entre les matemàtiques i la poesia, o entre el cap i el cor. Amb les nostres capacitats i sabers dissociats, em sembla que veiem les coses a mitges, sentim les coses a mitges, vivim a mitges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)