No hi ha castells

Sobre les eleccions passades potser tindrem la temptació d’escriure molt, o gens, en tot cas fóra bo intentar veure el fons de la qüestió. S’imposa el principi de realitat, els temps que ens esperen demanen atenció. Als costats de l’arc electoral hi ha salts d’alegria. Però l’espai central s’ha aprimat, l’un inesperadament, l’altre no, ja se sabia. No cal estendre’s en el que diuen els opinadors dels diversos mitjans, segur que tothom se n’ha omplert els ulls, es va fent un criteri més enllà de la consciència de les bombes, internes i externes, llançades per dinamitar el procès electoral. Jo només voldria apuntar que no hi ha castells que es puguin coronar sense una gran base de gent que sostinguin pilars i enxanetes. Hi ha circumstàncies especials, i aquesta ho era, que demanen muscle, esforç, eficàcia, visió, utilitat. 

(a la imatge, petjades a la platja de Vilanova i la Geltrú)                 

Esforç

Podríem dir com Nicolau de Cusa, que amb coneixement i graó a graó sempre cap amunt es troba Déu, i que el misteri de la creació es resumeix en Ell. Però estem en un món cada dia més secularitzat, almenys en aquesta part d’Occident. Aleshores, per parlar de plenitud humana ens hem de referir als nivells de coneixement de la realitat, això tan escàpol (Cusa parlava del Déu abscòndit) per més que la ciència ho vulgui acotar i la filosofia explicar amb raonaments. En qualsevol cas, cap esforç per conèixer el misteri de la vida no ens serà estalviat.

Desig de llum

Pel seu desig de llum, la tija creix vertical vers la llum.
L’esforç de l’ésser per elevar-se actua en sentit oposat a la gravetat dels instints primaris.
Així, el progrès humà, el veritable, no s’esdevindria en sentit horitzontal sinó en sentit vertical, com la planta que beu i que tendeix cap a la llum.