Amb el bombardeig mediàtic, amb
la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en
contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot
amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones
s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació
ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta
política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca
les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.
Ho afirma la ciència física, i
també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan
li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o
Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va
caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a
Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va
dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres
imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.
Els pobles, com les persones,
tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per
quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del
present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la
Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt.
L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb
gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort.
L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora
dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de
novembre: A tu, Teresa, perquè entre
somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.
Jordi Llimona, caputxí que es
proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme
dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu
assaig: Aquest llibre és un al.legat a
favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó
també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica
reconeguda pel dret internacional…
L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el
seu camp, sembla escrit ahir mateix i
fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris
contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits.
En el capítol titulat: Objectiu final,
escriu Llimona: El nostre objectiu
polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la
primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política
que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen
part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu
temps, i el temps ha arribat.
Catalunya ha estat, i és encara,
sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta
realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica
les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat
propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla
Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que
pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som
tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya
és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.
(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de
2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)
