No hi ha castells

Sobre les eleccions passades potser tindrem la temptació d’escriure molt, o gens, en tot cas fóra bo intentar veure el fons de la qüestió. S’imposa el principi de realitat, els temps que ens esperen demanen atenció. Als costats de l’arc electoral hi ha salts d’alegria. Però l’espai central s’ha aprimat, l’un inesperadament, l’altre no, ja se sabia. No cal estendre’s en el que diuen els opinadors dels diversos mitjans, segur que tothom se n’ha omplert els ulls, es va fent un criteri més enllà de la consciència de les bombes, internes i externes, llançades per dinamitar el procès electoral. Jo només voldria apuntar que no hi ha castells que es puguin coronar sense una gran base de gent que sostinguin pilars i enxanetes. Hi ha circumstàncies especials, i aquesta ho era, que demanen muscle, esforç, eficàcia, visió, utilitat. 

(a la imatge, petjades a la platja de Vilanova i la Geltrú)                 

Desplegar els arguments

Quan les coses es presenten prou clares, pensar potser no costa gaire, ja que parla l’evidència. Però no estan tan clares, ens diem amb una persona del meu entorn, tot parlant per telèfon aquest matí respecte del resultat de les eleccions. El panorama s’ha clarificat, això sí que ho hem guanyat, els fruits en un sentit o en un altre són clars. Ara, tant experts com opinadors banals aniran posant sobre la taula un munt de reflexions o d’invectives, depèn, i tot ho llegirem i escoltarem amb interès perquè ens ateny. Però per anar aclarint en profunditat, per saber de debò qui ha perdut o guanyat les eleccions, caldrà observar com es van desplegant els arguments del paisatge que ara tenim al davant.     

Resiliència

Aquests dies, i davant d’unes eleccions històriques com les que som a punt de dur a terme, penso en la capacitat de resistència que podem arribar a tenir i a necessitar, algun cap de llista per descomptat, però també la gent que volem decidir el nostre futur com a nació. És clar que partim de considerar la nació com a subjecte de dret, i això és precisament el que es vol negar, l’estat espanyol l’ha negat sistemàticament, fos quin fos el règim imperant, des de fa tres-cents anys. Perdre una guerra (els aliats anglesos ens van deixar ben penjats a canvi de Gibraltar) no vol dir no tenir raó: hi ha molts exemples històrics de raons massacrades a sang i foc. Ara: mirant endavant, i en ple segle XXI, podem preguntar-nos per què aquí hi ha tants ‘demòcrates’, dins i fora del territori català, defensors dels drets de tots els pobles menys el del poble de Catalunya.
(foto feta l'Onze de Setembre de 2012)