Els llibres i la seva ànima

En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

'Ella'

Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.

Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 

(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.

Ànima que bressa l'arbre...

¿I si consideréssim el procès creador com un arbre plantat en l’ànima humana de manera que aquesta ànima no pogués ni volgués fer més que bressar-lo, alimentar-lo, fer-lo crèixer i donar-li la mà tantes vegades com faci falta? La imatge és materna. Però és que em sembla que la creació té molt de matern…

Ànima

Des del punt de vista de l’ànima, una malaltia greu o una malaltia mortal és un viatge espiritual per a qui la pateix i que els altres, l’entorn, pot compartir. Des del punt de vista de l’ànima, una malaltia trasbalsadora comporta la possibilitat de recuperar l’ànima perduda i de regenerar-la. Això és guariment encara que suposi la mort.

Dolor de l'ànima

En un centre d’acollida per a dones maltractades d’Addis-Ababa (Etiòpia), hi ha una dona que va ser enterrada viva pel seu marit. Va sobreviure en ser descoberta per uns infants que jugaven a pilota.
Els mitjans de comunicació ens informen de tantes dones que moren a mans de les seves parelles. Aquest dany és superlatiu, perquè és una violència que infligeix la persona més propera, vaig escriure al pròleg d’El mirall de Circe, un recull de poemes que expressen aquest dolor de l’ànima.
Impossible ser indiferent a aquest mal.