Testimoniatges

 

Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any 1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va aparèixer la revista L’Avenç amb la consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara, fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».

Des del número 2 de L’Avenç, i tot al llarg d’una vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en el llibre que va editar L’Avenç l’any 2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.

Ara que estem patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».

Un testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a l’any perquè no sigui dit.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)

El preu d'un llibre

 

Quan jo era nena no podia comprar llibres. L’economia familiar no ho permetia: sortíem de la postguerra, hi havia cartilles de racionament. Els llibres no eren un element bàsic, si bé al pares els agradava llegir. La biblioteca de casa la vaig fer jo. Vaig iniciar-la amb el bitllet de cinc pessetes que pel meu sant m’enviava des de Manresa la tia Teresa. El guardava fins a Sant Jordi: aleshores comprava un llibre, i així durant un temps fins que l’economia de casa va començar a esponjar-se i pels sants i aniversaris podia demanar que em regalessin un llibre i algun altre que deixaven al balcó els Mags d’Orient.

Per a mi un llibre era un tresor. Quant val un tresor? El preu dels llibres el sabia, estalviava per comprar-ne. Però els llibres que triava amb cura a la llibreria Capri, que era unes portes més enllà de casa, valien la meva curiositat intel·lectual, el meu deler per la lectura, la màgia que es desvelava entre les pàgines dels llibres.

El món canvia a una velocitat supersònica, el món dels llibres també. Els llibres continuen sent un tresor per a mi. La meva biblioteca és enorme i llegida: aquesta és la pregunta que em fa la gent quan entra a casa i veu prestatges per tot arreu. Es publiquen milers de llibres a l’any a preus assequibles. Hi ha abundància de llibres, si bé no es llegeix pel que es podria llegir pel preu d’un cafè amb llet en un llibre comprat de segona mà. No tots els llibres que es publiquen són un tresor, és clar, però quan te n’arriben de bons a les mans, quina alegria.

Els llibres són a la base de la meva escriptura tant com el seu aliment. Llegeixo El poeta, el polític i altres assaigs, de Salvatore Quasimodo (Llibres de Sinera, 1968). M’adono de la fondària de les reflexions que el poeta italià fa sobre literatura, comprovo la densitat i qualitat moral que trobo a faltar en els que en podríem dir subllibres, si bé continuo tenint esperança de trobar la lucidesa i honestedat intel·lectual que fa escriure a l’autor: «El secret d’un llenguatge poètic es revela tard a la crítica, quan el model es ramifica en la imitació». Cal, però, llegir el model i els imitadors, i no es llegeix prou. Altrament ja seríem al cap del carrer per advertir tantes impostures.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de febrer de 2023)                                                                       

Sant Jordi agredolç

Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.

     

Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?

     

Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

Els llibres i la seva ànima

En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

S'escapa la llebre

En una entrevista, el pintor Josep Guinovart va dir que als artistes sempre se’ls escapava la llebre, que mai no assolien de fer allò que mentalment perseguien.
Això val també per als escriptors, em sembla. Quan començo un llibre sempre penso: “Aquest”. “Aquest” vol dir el llibre del qual em sentiré satisfeta. I no, mai no n’estic, de satisfeta, quan acabo un llibre. El reescric fins que ja no en sé més i sempre em quedo amb la sensació de no haver arribat enlloc, almenys allà on jo volia…

Llibre de llibres

L'escriptor Guillem Viladot parlava del desig com a motor per a qualsevol cosa que emprenguem.
En una de les nostres converses vaig dibuixar-li en uns quants conceptes allò que jo desitjava traçar en la meva obra. Perquè escriure llibres no em sembla el mateix que escriure una obra. Escriure una obra demana un propòsit que s’acomplirà més o menys en cada llibre (sempre menys, ja que content i insatisfacció conviuen en l’ànim de l’escriptor o escriptora). Per donar una idea del que vull dir, i salvant totes les distàncies, la Bíblia és un exemple.