Per haver viscut sobreamor, si bé
dirigit a persona profana*, em van commoure d’una manera reveladora els Poemes sufís de Rumí, publicats per
Hiperion l’any 1988. Encara em veig llegint un vers d’aquell llibre, i
tradueixo: Quan retires el teu rostre, la
lluna s’enfosqueix de dolor… Semblava que el vers anés directament al cor
del dolor del qual encara podia sentir-ne el batec, tot i els anys que ja
havien passat. Prou sabia jo que el gran poeta místic es dirigia a l’amor de Déu,
però m’identificava amb aquell sentiment de desolació. Alguna cosa té de sant,
l’amor d’una noia de vint anys que creu en l’amor com una cosa santa.
Hi ha un aforisme sufí que afirma
que el savi ho és per a tot el món. D’aquí ve que poguem sentir com a
veritables paraules llunyanes tant geogràficament com temporalment. Rumí deia
amb paraules clares sentiments que jo havia sentit: Barreges el verí amb el sucre, no ho facis…
Un llibre meravellós, amb el
títol de Sobreamor (Obrador Edèndum),
ha vingut a augmentar la lleixa on des d’aleshores he anat aplegant textos que
expressen aquest amor abundant, total, com el de la beguina Hadewijch d’Anvers
quan escriu: Si l’Amat de l’amor només
donés allò amable/ el seu amor no seria complet.
Devem Sobreamor, que l’estudia en l’obra d’Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn
Arabî i Ramon Llull, a Jad Hatem, professor de filosofia i literatura a la
Universitat Saint Joseph de Beirut. La traducció al català d’aquest treball
escrit en francès és de la romanista i professora de la Universitat Rovira i
Virgili, Elena de la Cruz Vergari.
En el seu text d’introducció, el
professor Jad Hatem escriu que el terme sobreamor,
extret de Ramon Llull i reprès per Ausiàs March, designa un amor excessiu que
comporta sobredolor. El sobrecreix,
però, es manifesta en la intensitat de dues línies divergents, escriu el
professor Hatem: l’una és la que porta el
desig cap a l’absolut i la follia; l’altra és la que origina l’amor pur. En
el seu assaig, el professor Hatem ens fa veure com s’entrecreuen aquestes dues
línies en les eminents figures esmentades més amunt pertanyents a la poesia i a
la filosofia andalusina i catalana.
El sobreamor és lliurament pur i tendeix a enlairar-se, escriu Jad
Hatem. Cerca un límit que li calgui
superar. I esmenta Ausiàs March, quan diu que el seu subjecte és un “extrem
amador”, a “tot extrem posat” a causa de l’amada. I aquí és on anem entenent
els extrems de l’amor profà quan a causa de l’amor pur tendeix a enlairar-se, a
fer-se sagrat.
Cal considerar, com Ibn Arabî,
l’amor com una religió? Una lectura moderna ens portaria a considerar l’amor no
tant com una religió en els termes que s’entén la religió, sinó com una forma
d’espiritualitat. La concepció moderna de l’ésser humà ja no separa el cos de
l’esperit. Per tant, es tractaria d’estimar de manera que aquest impuls ens
portés a encarnar l’esperit tot espiritualitzant el cos.
Hadewijch d’Anvers, segons com
tan pròxima a la concepció sufí de l’amor, intuïa aquesta crida íntima: L’ordre que em dóna Amor/ llança el meu
esperit a l’aventura:/ alguna cosa sense forma encara…Així, Amor es
materialitza en el mateix amor que es llança a estimar sense perquè, però que clarament se sent. Amor pren totes les
formes possibles. Ibn Arabî ho diu d’aquesta manera: El meu cor ha esdevingut capaç de rebre qualsevol forma: una pastura
per a gaseles o un convent per a monjos.
- La crisàlide, Teresa Costa-Gramunt (Pagès editors, 2002)
- Article publicat a L’Eco de Sitges, 26 d’octubre de 2012
