Seducció de la ciència

La ciència té en mi un gran poder seductor. Tant com la filosofia, la mística o la poesia. I és que tot és el mateix, només que cada àrea explica això que anomenem realitat amb un llenguatge propi. Per exemple: taquions* accelerats a través del cervell poden ‘recordar’ esdeveniments passats que apareixen com a imatges virtuals o vols de la imaginació. Pura física (quàntica) i pura poesia per definir una part del que som: memòria, encara que no estigui localitzada enlloc!

*Partícula subatòmica hipotètica que es mou de manera més ràpida que la llum. 

(a la imatge, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera)

Aurores

La modernitat va començar a Occident al segle XVII i va finalitzar a mitjans del segle XX, just quan vaig néixer, és a dir, sóc una dona de la postmodernitat. Que, no obstant això, i juntament als meus contemporanis més joves i més grans, em trobo a l'albada d'un altre paradigma, una altra forma de veure i de viure el món que, entre d'altres descobriments, devem a la teoria de la relativitat i, sobretot, a la física quàntica, que ho capgira tot. 

La crisi actual, que s'expressa en tants camps, podem pensar que no és altra cosa que els treballs del part d'una nova època. Fins ara ens hem representat el món d'unes determinades maneres. Però aquestes maneres, tan fugisseres com el nostre temps mortal, van donant lloc a unes altres. Tot i que no siguin tan fàcils de veure, certament percebem noves realitats que ens incomoden o ens alegren, sempre depèn, ja que la realitat que vivim cadascú és subjectiva.

No és fàcil ubicar-se en els canvis, i més quan es produeixen d'una manera tan accelerada. Ara bé: hi ha uns principis inalterables que romanen en el centre del nostre ésser. Enmig de l'huracà, el centre de l'huracà i el nostre centre es troben. És una guia per a no perdre's, si més no.

Estem vivint temps aurorals. I malgrat la incertesa, l'aurora encomana una mena d'alegria serena, confiada.

(a la fotografia, una aurora a la finestra de casa)

La física quàntica i l'amor

La física quàntica capgira la nostra percepció del món, tot i que molt del que proposa ha estat intuït i sobretot viscut!, pel humans quan no esmussem la capacitat de l’hemisferi dret del cervell (el que despectivament se’n diu femení), i és evident que la nostra cultura (estem parlant de la cultura occidental bàsicament) hi ha tingut molt d’interès. Una de les coses que descobreix la física quàntica és el camp vibratori de la realitat, el vell principi de vibració com en van dir els hermètics. Els humans experimentem bàsicament dos emocions que canvien aquest camp vibratori en nosaltres i en la realitat ambient, i que són la por i l’amor, les altres emocions són derivades d’aquestes dues. Amb la por vibrem molt lentament i només fem servir una tercera part de la potencialitat del nostre ADN. Amb l’amor vibrem molt ràpidament i així augmenta la nostra pontencialitat. En vista d’aquesta realitat vibracional que ens dóna més o menys capacitats, de seguida es veu perquè interessa tant que tinguem por… Així la proclama revolucionària és encara la que va fer el natzarè quan deia, ell sí, agosarat i per això crucificat: “Estimeu-vos”.

Física quàntica i mites

La física quàntica explica científicament el que els nostres avantpassats explicaven a través dels mites. La quàntica diu que els àtoms poden ser a més d’un lloc a la vegada. Dit així sembla estrany. Però, quantes vegades no som a dos llocs a la vegada? Per exemple: puc estar rentant plats i pensant en alguna altra cosa que no hi té res a veure. Així, doncs, on sóc, en realitat? A tots dos llocs i a cadascun d’una manera diferent.

El mite d’Osiris explica bé aquesta fragmentació i presència alhora. El mite explica que Set, el seu germà gelós, va tallar Osiris en catorze trossos que va repartir per tot el món conegut. Aquesta és una imatge de les nostres parts psíquiques repartides. Ara bé: en la mateixa naturalesa del fenomen hi ha la tendència a la reunificació, que en el mite està representada per Isis. Isis, que com explica el mite va anar recollint tots els trossos del seu estimat, és el complement espiritual femení d’Osiris, és la imatge de l’ànima femenina o anima en termes junguians. Aquest principi amorós i nodridor és capaç de sintetitzar i d’integrar tots els nostres jos dispersos. Isis representa, doncs, el principi de cura, de reunificació de la personalitat. La memòria és la via per a la reunificació. És recordant com esdevenim qui som, és aplegant-nos, recollint-nos, com ens reconeixem una entitat centrada, en equilibri.