Símbol

Enfront de la imatge o còpia més o menys elaborada del sensible, i que es tanca en ella mateixa, el símbol dóna sentit, és camí de veritat, però no un sol camí, ja que el símbol per naturalesa és obert com la realitat que l’ha generat.

Efectes

Veiem l'activitat de la vida, de la creació, pels seus efectes...

Laboratori del diable

Quan la intel.ligència del cor cau en el laboratori del diable, malament. Tanmateix, el diable és murri, sovint es presenta amb la seva cara més atractiva, és un engalipador.

(la fotografia està presa al Museu de la Guerra, de Londres. En diable no hi és, però sí una de les seves obres)

Tocar fons

Al seu llibre La crisi del món modern, publicat per primera vegada a Gallimard l’any 1946!, l’estudiós René Guénon va escriure: Arribarà el món modern fins al fons del pendís fatal, o bé, com va esdevenir-se amb la decadència del món grecollatí, es produirà un nou redreçament abans d’arribar al més profund del fons de l’abisme al qual es veu arrossegat?

Que estem arribant a les profunditats de l’abisme de la nostra civilització (bàsicament occidental, s’entén) és un fet generalitzat. La pregunta és quan tocarem fons i tornarem a pujar, segons la llei del pèndol.

Males pràctiques

Una màquina, de fet, una operació informàtica, decideix en quin compte corrent es pot embargar l’import d’una multa. Un d’aquests embargaments s’ha dut a terme en el compte corrent d’una àvia, família del multat. La dona, que no entén el que ha passat, del disgust ha fet un trombo a la cama.

La multa en qüestió és tan arbitrària que s’experimenta com a injusta. La indignació ciutadana, que hores d’ara ja comença a ser un deure moral davant de tants atropellaments com es pateix, en el seu dia va dur el multat a visitar el Defensor del Ciutadà. No ha servit per a res. I és que quan la maquinària funcionarial es posa en marxa és com una piconadora que ho deixa tot ben pla. La infracció ha estat reclamada per dues vegades amb sengles escrits a l’autoritat pertinent, en aquest cas l’Agència Tributària de Catalunya, avui per avui depenent de la Diputació de Barcelona.

Hi ha una dita popular castellana, molt castissa, que diu: Abusa de los buenos, que los malos no se dejan. Anem als fets, que comencen amb un cotxe aparcat. Passa un poc temps de l’estipulat en el tiquet que lluu, ben visible, al parabrisa. El conductor arriba cuita-corrents, conscient del que li pot caure al damunt. Dóna la casualitat que veu venir l’encarregada de vigilar els aparcaments i li pregunta si li ha posat multa… L’empleada se’l mira i no diu res. El conductor respira fons quan comprova que no hi ha cap paper d’infracció al parabrisa (és llàstima, però, i això ja és opinió meva, que uns hagin d’anar pel món sempre amb la por de ser sancionats i d’altres s’ho prenguin tot a la torera!)

La sorpresa i la indignació arriben amb la notificació de la multa. ¿Què pretenia, l’empleada, no posant cap paper de multa al parabrisa, ja que altrament el conductor hauria pogut pagar el recàrrec el mateix moment dels fets? De forma incomprensible (o sí), l’empleada no li va donar ocasió, com és de llei. Qui aplica la llei se la salta? No anem bé. Però es veu que aquesta mala pràctica és bastant freqüent a Vilanova, però també fora de Vilanova. El conductor indignat ha comentat l’afer amb altres persones, que li han explicat casos d’abusos semblants, o pitjors. Fa angúnia pensar malament, però aquestes pràctiques deshonestes sembla que vulguin obeir a un esperit recaptatori que riute’n de la creu d’Hisenda.

Els ciutadans de bona llei estem transparents davant la llei. Ja he dit que hi ha institucions que poden entrar als comptes corrents tant si s’és el titular com si la titularitat es compartida amb un familiar, la màquina va al gra!, i embargar l’import de les infraccions. El dret a la privacitat, una enganyifa? Es donen massa casos de ciutadans indefensos davant dels abusos d’alguna administració mal administrada… i lenta com un cargol. L’expedient de la multa de la qual parlo està en tràmit i almenys es trigaran tres mesos a conèixer-se la resolució. Mentrestant, l’embargament dels diners al compte corrent dura vint dies al cap dels quals l’import es cobra de forma automàtica. No hi fa res que al final l’expedient es resolgui a favor del demandant...

Ara el president Mas es proposa acabar amb la corrupció que afecta tant estaments com persones. És una bona notícia. Ha de ser així en el nou Estat que es vol construir. Molts esperem que les coses es facin d’una altra manera, més eficaç i més justa. Els ciutadans lleials paguem molts impostos i tenim dret a ser ben informats i, sobretot, ben tractats. Cal lamentar actituds fraudulentes com la descrita més amunt, així com també actituds poc empàtiques envers el ciutadà quan aquest reclama, per exemple, en alguna oficina de l’Agència Tributària. Aquestes maneres de fer, que recorden altres temps, no poden tenir futur. La regeneració ètica i el sentit social no només és exigible a la clase política sinó a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de febrer de 2013. Justament avui ha arribat la resolució, desestimada, de la multa, signada pel Cap de la Unitat de Multes, Sr. Francisco González. Sembla ben rar, ja que la informació que es va donar en el seu moment era que trigaria tres mesos a fer-se efectiva...)

  

Nèmesis

A la Teogonia, d’Hesíode, es llegeix que la Nit funesta va infantar Nèmesis, flagell dels homes mortals. Els grecs antics van ser uns formidables inventors de déus i arquetips que encarnen tant conceptes com esdeveniments còsmics. Així, la figura de Nèmesis representa la venjança divina de les accions humanes que amenacen de trasbalsar l’ordre del món. La gent pietosa invocava la pietat de Nèmesis davant la seva ira, malauradament sempre justificada.

Ex-libris d'Oriol M. Diví

El dia 12 de febrer, Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat, 1924), en aquests moments amb la salut afeblida, ha complert 89 anys. Aquest mateix dia farà dos mesos que a l’empara de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va presentar una publicació molt acurada amb el repertori dels seus ex-libris. Aquesta publicació, d’alta qualitat i en un nombre restringit a dos-cents exemplars relligats, ha anat a càrrec dels bons oficis d’Elies Plana Ayats. Acompanyada amb textos dels experts M. Carme Illa, Joan Roig i Sergi Mas, s’hi reprodueix la totalitat d’obres de l’artista (570) realitzades fins al moment de la publicació.  

Tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, és imprescindible remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art, amb el geni d’Enric-C. Ricart al davant, passant pel seu mestre Antoni Ollé Pinell, i estenent-se en diferents personalitats com la d’Antoni Gelabert, Ricard Marlet i Enric Cluselles.

Des de la seva condició de monjo benedictí, Oriol M. Diví ha practicat de manera perseverant i admirable la màxima ora et labora. A part de la realització d’ex-libris, la seva bibliografia com a il.lustrador de llibres és tan important com àmplia, incloent també el seu treball en el camp dels goigs. Vinculat al món de l’exlibrisme des de principis dels anys seixanta, aleshores a través de l’activa Asociación de Exlibristas de Barcelona, va començar a participar en congressos i concursos internacionals d’ex-libris, obtenint importants premis i reconeixements fins ahir mateix.

En el temps d’stand bye de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, que havia decaigut a l’inici dels anys setanta, Oriol M. Diví va continuar connectat amb el món exlibrista en l’àmbit internacional, de manera que, arribat el moment de la represa gràcies a un petit grup d’entusiastes, va actuar d’enllaç amb la nova etapa que es va iniciar amb la creació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). En aquests moments, l’ACE està treballant a fons en un esdeveniment de gran envergadura: l’organització del 35è. Congrés Internacional d’Ex-libris que tindrà lloc a Tarragona del 22 al 26 d’abril de 2014. L’efemèride coincidirà amb la celebració dels vint-i-cinc anys de vida de l’ACE.

Respecte del treball artístic d’Oriol M. Diví, escriu a les pàgines de la revista Serra d’Or (gener de 2013) l’estudiós Francesc X. Puig Rovira: Del seu treball podem destacar que executa quasi sempre el gravat per testa, sobre fusta de boix i algunes vegades de cirerer, amb un domini notable dels burins i altres eines, i del tractament de la fusta, per aconseguir formes, les qualitats i els contrasts de blanc i negre, tant en el conjunt com en cada una de les imatges o detalls.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, que unes vegades s’expressa de forma referencial i en d’altres de forma simbòlica, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com cal fer esment d’una gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris, ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia. Així, en l’obra resultant, tant s’hi mostren els trets característics de qui encomana l’ex-libris com s’hi visualitza l’esperit d’un creador de sensibilitat artística tan afuada i transparent com la d’Oriol M. Diví.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 15 de febrer de 2013. A la il.lustració, un ex-libris d'Oriol M. Diví dedicat a l'ACE) 

Temps

D’una manera senzilla podríem dir que el temps és la distància –l’espai- que hi ha, per exemple, entre el gra i el fruit. O entre la unió de l’espermatozou i l’òvul i el naixement d’un infant. Temps concret, si acotem el procès. Temps infinit, si la lectura és cíclica.

Mirant el mar

La meva néta Carla, mirant el mar de Cunit, aquest dissabte de Carnaval 2013. La foto és del seu pare. A la nena li agrada molt dur la seva motxilla.

Papallones vermelles

Ja sabeu: aquests dies som Carnaval... Papallones vermelles agafades al vol... de la càmara fotogràfica.

Des de Vílnius

Fa uns dies, via Internet, em va escriure l'artista Elvyra Katalina Kriauciunaite, la meva amiga lituana. La seva carta és de felicitació, ja que li havia arribat la notícia que al Parlament s'ha proclamat Catalunya poble sobirà, és a dir, amb capacitat (legítima) de decidir sobre el seu destí com a poble... Ella sap molt bé què significa això, tot i que, com li dic en la contestació a la seva carta, tan sols és un primer pas per al nou estat que molts volem. Lituània va retornar a ser un país lliure fa vint-dos anys, després de la desfeta de la Unió Soviètica. "Hi va haver molts problemes", em diu l'Elvyra. "Però val la pena suportar-los en ares de la llibertat." Jo li dic que sí, que, com les persones, també els pobles amb voluntat de ser-ho han de poder ser lliures.
(a la fotografia, una imatge de Vílnius)

L'ou o la gallina

No hi ha primer gra i l’ou ha estat anterior a la gallina –escriu l’estudiós R.A. Schwaller de Lubicz. La substància d’aquest ou sempre ha existit com a substància sense forma, Verge còsmica. L’esperma del gall, per contra, ha arribat a ser, ha estat generat en ell des de la nebulosa còsmica.

No desfarem avui el misteri de si és primer l’ou o la gallina, o la inversa, en els orígens del món. Schwaller creu que primer va ser l’ou. El meu pensament participa d’aquest mateix principi, però això no vol dir res, encara que a mi em serveixi per sentir –això és la vida manifestada- el que la meva raó no sap. 

(a la fotografia, un gall del Penedès fotografiat aquest Nadal passat) 

La veu de la terra

Algú dirà: aquesta dona té molta imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu de la terra pot sentir-se… 

(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)   

"Moisés i Aaron" de Schönberg

La música atonal (i, posteriorment, dodecafònica) d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Ángeles, 1951), ens posa de cara a la paret, ens obliga a fer-nos-en una opinió segons les nostres tendències estètiques. Perquè, sens dubte, en la música de Schönberg hi ha una voluntat de provocació intel.lectual, però també de provocació sensorial que trastoca els cànons.

Devem a Schönberg una transformació radical en el llenguatge de la música, com resalta l’antropòleg Lluís Duch en el text d’introducció del libretto de l’òpera d’Arnold Schönberg Moisès i Aaron (Fragmenta), per a la traducció del qual ha comptat també amb la col.laboració del músic Josep Barcons.

Lluís Duch ens posa en antecedents de les coordenades intel.lectuals que van guiar el sender arriscat de Schönberg. Conèixer la biografia d’un autor, el que en podríem dir la seva biografia espiritual més que no pas l’anecdòtica, facilita la comprensió de la seva obra. Nascut en el si d’una família jueva, com tants joves Schönberg es va declarar agnòstic. Més tard es va convertir al protestantisme. La Primera Guerra Mundial, un daltabaix polític, social, però també d’estructures psicològiques, que va saccejar el cor d’Europa, va fer prendre consciència a Schönberg de la seva judeïtat posada en qüestió per un entorn tan advers com beligerant. En aquest moment, l’any 1923, va retornar al judaísme, tot i que no ho va fer públic fins al 1933.

Les composicions atonals de Schönberg, que inicialment s’havien volgut trencadores amb una música pautada, convencional, que reflectia l’ambient burgès, acomodat, frívol, de la Viena de l’època, segueix aquest camí de preocupacions metafísiques. És des d’aquest punt de vista que cal llegir Moisès i Aaron. Partint del text bíblic i de la pròpia experiència espiritual com a jueu, Schönberg posa en contrast el paper dels dos germans en la seva relació amb Déu i la llei. Una relació que, d’alguna manera, també es pot trobar reflectida en una època històrica que va provocar tanta conflictivitat.

Moisès rep al Sinaí la revelació de la paraula de Déu i la seva llei, però és Aaron qui s’encarrega de traduir-la al poble, i ja se sap que tota traducció comporta alguna forma de traició a la paraula original. A l’òpera Moisès i Aaron, Aaron hi escenifica la bellesa; Moisès, la veritat –escriu Duch. En efecte. El text de Schönberg posa en diàleg antagònic la religió més o menys idolàtrica del poble i la veritat nua i pura. El Déu de Moisès es manifesta sense imatge, per tant és difícil de conceptualitzar, és més, no s’hauria de representar de cap manera. Així, doncs, Schönberg viu el Déu dels seus avantpassats a la manera mosaïca, sense guarniments en la oratòria, que en algun moment, ai, sempre pot actuar d’encantadora de serps.

Tal vegada el camí per retrobar aquest Déu inaccessible sigui retornant al silenci tot abandonant les formes convencionals que hem creat. Però com fer-ho? Schönberg va voler començar de zero. Davant de la incomprensió, va pensar que algun ordre hi hauria d’haver també per a la música atonal. I va inventar un sistema, el dodecafonisme, basat en el mapa d’evolució espiritual que atorga la càbala jueva. A la vista de la música, ja sigui culta o popular, dels nostres dies, algú pot preguntar-se si Schönberg va fracassar en la seva proposta. Es diu que a Roma s’hi arriba per tots els camins. A Déu i a la música també. Però la tendència es buscar camins que resultin més fàcils de transitar. El de Schönberg, com el de Moisès amb el qual el compositor s’identificava, certament no ho és.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)

Vers de Pitàgores

A Pitàgores se li atribueixen moltes dites, molts proverbis, versos d’or, com en diu la tradició respecte del mestre. N’aplego un a l’atzar, que em salta a la vista: No poseu l’aliment en vas impur. Un vers bo per a meditar una tarda sencera, millor encara, una vida sencera.

Simbolisme del cos

El simbolisme del cos com a temple (o casa de Déu) és universal i, per tant, corrent tant a Orient com a Occident. Això és així perquè segons la tradició vam ser creats a imatge i semblança de la divinitat. El microcosmos es correspon al macrocosmos, deien els grecs; el que és a dalt és a baix, diu la doctrina hermètica.

(a la fotografia, ermita de la Marededéu de la Foia, Cabassers, Priorat, estiu de 2006)

La vida és

El veritable Déu existeix. I no mor perquè Déu significa la veritat més alta, l'energia fonamental de l'univers. Déu existeix, però la humanitat ha fugit d'ell, la civilització moderna ha girat completament l'esquena a l'ordre de l'univers. Aquestes paraules són del reconegut monjo zen, Taisen Deshimaru. Si la paraula Déu incomoda, escriviu energia fonamental de l'univers, allò que som en la nostra fisicitat i més enllà de la fisicitat, tot i que això ens resulti un misteri. Quant a l'ordre de l'univers, per més que no el poguem comprendre, hi és perquè la vida a través de la qual es manifesta és...

Gent de bona voluntat i el poder

L’experiència –viscuda o observada- ens diu que els profetes (o gent de bona voluntat i amb coratge) acaben malament. Molesten perquè denuncien les institucions de poder. Així, doncs, pel que fa a la nostra tradició, el conflicte no va ser entre Jesús i el judaisme –és a dir: la creença espiritual-, sinó amb el poder establert. Sembla que sempre ens trobem en el mateix lloc, i en això no es diferencia pas l’àmbit profà del sagrat. Només cal mirar entorn.

(a la imatge, una fotografia d'Escaladei, estiu de 2006)

De quan érem hippies

“Jo era massa pobra per ser hippy” –diu en una entrevista la soprano lírica i intèrpret de jazz Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas. “Els hippies eren nois rics que passaven els caps de setmana en cases molt boniques.”

Vet aquí. Com aquella bohèmia que a principis del segle XX només podien practicar els nois (no les noies!) de casa bona… Ho he afirmat en moltes ocasions, quan parlo de la nostra època hippy, afortunadament més equitativa quant a sexes. La majoria érem hippies de cor perquè no en podíem exercir, ja que érem gent que treballava de dia i estudiava els capvespres amb ànim de fer estudis superiors, de no interrompre la formació que consideràvem imprescindible. I quan dic hippies vull dir el seu vessant romàntic d’estimar la poesia tan empeltada d’Orient, la pau en aquella època de guerra al Vietnam, a Israel, la llibertat de pensament enfront del pensament únic que imperava a la península i que vam esberlar a les catacombes. Això sí, anàvem vestits de hippies, al meu parer aquell estil de robes era bonic, era alegre, ens estava bé, als joves. Però fèiem una vida ben complexa, complint amb la responsabilitat i els horaris de treball, i expandint-nos estudiant i estudiant, com si ens haguéssim de beure biblioteques senceres. La bohèmia no hi tenia gaire lloc, en aquesta vida, tot i que segurament molts n’hauríem volgut viure alguns bocins encara que només fos per tastar-la.

(extret de La capsa verda. Fotografia extreta d'Internet)

Aprenentatge

El fracàs, les equivocacions, els errors no ensenyen en el mateix moment que la persona els comet. S’ha d’esperar que baixi la temperatura de la desil.lusió, del desengany, fins i tot de l’autopunició. L’aprenentatge és posterior, es produeix per reflexió. Aprenentatge necessari perquè la vida humana vagi agafant un sentit humà, precisament.

(a la fotografia, arc de Sant Martí a Vilanova i la Geltrú)