La música atonal (i,
posteriorment, dodecafònica) d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Ángeles,
1951), ens posa de cara a la paret, ens obliga a fer-nos-en una opinió segons les
nostres tendències estètiques. Perquè, sens dubte, en la música de Schönberg hi
ha una voluntat de provocació intel.lectual, però també de provocació sensorial
que trastoca els cànons.
Devem a Schönberg una
transformació radical en el llenguatge de la música, com resalta l’antropòleg
Lluís Duch en el text d’introducció del libretto
de l’òpera d’Arnold Schönberg Moisès
i Aaron (Fragmenta), per a la traducció del qual ha comptat també amb la
col.laboració del músic Josep Barcons.
Lluís Duch ens posa en
antecedents de les coordenades intel.lectuals que van guiar el sender arriscat
de Schönberg. Conèixer la biografia d’un autor, el que en podríem dir la seva
biografia espiritual més que no pas l’anecdòtica, facilita la comprensió de la
seva obra. Nascut en el si d’una família jueva, com tants joves Schönberg es va
declarar agnòstic. Més tard es va convertir al protestantisme. La Primera
Guerra Mundial, un daltabaix polític, social, però també d’estructures
psicològiques, que va saccejar el cor d’Europa, va fer prendre consciència a
Schönberg de la seva judeïtat posada en qüestió per un entorn tan advers com
beligerant. En aquest moment, l’any 1923, va retornar al judaísme, tot i que no
ho va fer públic fins al 1933.
Les composicions atonals de
Schönberg, que inicialment s’havien volgut trencadores amb una música pautada,
convencional, que reflectia l’ambient burgès, acomodat, frívol, de la Viena de
l’època, segueix aquest camí de preocupacions metafísiques. És des d’aquest
punt de vista que cal llegir Moisès i
Aaron. Partint del text bíblic i de la pròpia experiència espiritual com a
jueu, Schönberg posa en contrast el paper dels dos germans en la seva relació
amb Déu i la llei. Una relació que, d’alguna manera, també es pot trobar
reflectida en una època històrica que va provocar tanta conflictivitat.
Moisès rep al Sinaí la revelació
de la paraula de Déu i la seva llei, però és Aaron qui s’encarrega de
traduir-la al poble, i ja se sap que tota traducció comporta alguna forma de
traició a la paraula original. A l’òpera Moisès
i Aaron, Aaron hi escenifica la
bellesa; Moisès, la veritat –escriu Duch. En efecte. El text de Schönberg posa
en diàleg antagònic la religió més o menys idolàtrica del poble i la veritat
nua i pura. El Déu de Moisès es manifesta sense imatge, per tant és difícil de
conceptualitzar, és més, no s’hauria de representar de cap manera. Així, doncs,
Schönberg viu el Déu dels seus avantpassats a la manera mosaïca, sense
guarniments en la oratòria, que en algun moment, ai, sempre pot actuar
d’encantadora de serps.
Tal vegada el camí per retrobar
aquest Déu inaccessible sigui retornant al silenci tot abandonant les formes
convencionals que hem creat. Però com fer-ho? Schönberg va voler començar de
zero. Davant de la incomprensió, va pensar que algun ordre hi hauria d’haver
també per a la música atonal. I va inventar un sistema, el dodecafonisme, basat
en el mapa d’evolució espiritual que atorga la càbala jueva. A la vista de la
música, ja sigui culta o popular, dels nostres dies, algú pot preguntar-se si
Schönberg va fracassar en la seva proposta. Es diu que a Roma s’hi arriba per
tots els camins. A Déu i a la música també. Però la tendència es buscar camins
que resultin més fàcils de transitar. El de Schönberg, com el de Moisès amb el
qual el compositor s’identificava, certament no ho és.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)
