El temps, aquest gran destructor, titulava un dels seus llibres Marguerite Yourcenar. El filòsof Bergson ens proposa veure el temps, no linealment, com una línia de punts que avancen els uns darrere els altres consumint els anteriors, sinó el temps vist en creixença multiforme, on cada instant penetra i és penetrat per l’altre, és a dir, un temps fecund, creatiu. Una forma de veure el temps sempre prenys són els sentiments que romanen, malgrat la destrucció i fins i tot la mort.
El càstig còsmic –l’expulsió de l’Edèn- és la caiguda en el temps. Que suposa morir. La caiguda, que per efectes de la gravetat és ràpida, l’ascensió, en canvi, i també a causa de l’atracció de la matèria, és lenta i fatigosa. No obstant el retorn (al no-temps) no només és possible sinó que és. Som en trànsit, doncs.
Per santa Teresa la meva mare em comprava magranes. M’agradaven aquells granets com joies arrebossades de sucre al plat, un goig per a la vista i el gust, una manera de jugar amb el meu pensament tan donat a imaginar paradissos de fades. És clar que en els contes que la meva mare m’explicava hi havia bruixotes i gegantots dolents, tanmamteix com en la vida, vaig descobrir de seguida. Bé, de seguida no. Vaig retardar tot el que vaig poder, a consciència, un estat de coses en el meu interior. Per exemple: el temps. El temps dels infants és un temps dilatat, sense mesura. A casa hi havia rellotges, a tot arreu hi havia rellotges, la gent es guiava pels rellotges. Jo també, és clar, perquè depenia de la gent. Però no el mirava gaire, el rellotge, fins que un dia, un dels meus oncles em va voler avergonyir “perquè no sabia llegir les hores del rellotge”. Ell no sabia que jo no les llegia perquè no volia llegir-les… encara. Em vaig aturar davant del rellotge que hi havia al menjador i m’hi vaig estar una estona llarga, llarga, amb els ulls ben fixats en el moviment de les busques. Vaig estar el temps suficient davant l’esfera del rellotge com per poder observar de què anava la cosa. Quan vaig aprendre –sola!- com anava aquell mecanisme em vaig acostar al meu oncle i li vaig dir: “Són les cinc de la tarda. Quan vulguis em tornes a preguntar l’hora i te la diré”. I sí, me la va preguntar varies vegades aquell dia i en dies posteriors. I jo li deia l’hora del rellotge, però la meva hora, l’hora que jo sentia per dins, no li vaig dir mai perquè no m’hauria entès.