Correspondències entre ciència i religió

 

De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no dubta l’existència.

Així, de la mateixa manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana, vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques, químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.

La ciència experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.

En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.  

(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)                                      

Passos sagrats, fets, símbols

María Zambrano, que va escriure la major part de la seva obra genial a l’exili, sempre m’és un estímul. En una de les seves glosses, aquesta referida a la primavera, diu que tots els passos haurien de ser sagrats. Els de la primavera ho són, i tots els que es donen en les altres estacions també, encara que no se’n sigui conscient o, simplement, es refusi tota sacralitat en la vida còsmica i la vida humana. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que parlem molt dels fets, i s’ha de parlar dels fets, però la càrrega de simbolisme que habita els fets demana també una lectura de la qual n’estem molt faltats.

Un exemple dels que posa Campbell: Assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. Ara hauríem d’escriure sobre què és símbol, però deixo als lectors la reflexió. Pensar en els passos sagrats potser ajuda a entrar en matèria.

(a la imatge, fustes que floreixen)

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.

(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)