Feminisme i maternitat

Parlem clar sobre la maternitat? Vivim en una societat hostil a la maternitat, diu la periodista Esther Vivas a Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara llibres). Sí, i aquesta hostilitat no ve d’ara: ve des del moment en què la dona es va incorporar al treball remunerat fora de casa, ja que a casa les dones hem treballat sempre.

     

La maternitat i els seus problemes, tan presents a la vida de cada dia i tan ignorats com si només fos un tema privat, comença a ser tema de debat dins dels nous feminismes. No n’hi ha per menys a tenor del mal tracte, també mèdic, que encara reben les mares i que en el seu dia a mi em va suposar un trauma: una violència obstètrica que en realitat era facilitat per a l’equip mèdic que així enllestia el part més aviat: una episiotomia innecessària que em va deixar greus seqüeles i que no vaig poder evitar perquè no se’m va ni preguntar. El nadó va néixer un mes abans i no vaig poder veure’l a la incubadora fins cinc dies després del part i encara rere un vidre! Aquest fet va comportar la pèrdua del lloc de treball que mai més no vaig poder recuperar en les mateixes condicions laborals, ja que quan vaig voler incorporar-me al mercat de treball aleshores el problema era que tenia un fill petit, després dos i encara pitjor.

     

Cal que anem explicant tots aquests tràngols per posar en evidència les dificultats de la maternitat. Quan va néixer el meu fill l’any 1977 només hi havia un mes de permís per maternitat. L’infant va passar sis setmanes a la incubadora. Quan vaig parlar amb el meu cap de la circumstància que de manera involuntària se m’havia presentat, em va dir: és el teu problema, tria. Vaig patir aquesta violència espiritual, que juntament a violències de tot tipus he trobat reflectides a Mama desobedient, on Vivas fa un repàs dels problemes actuals de la maternitat essent com és un fet primordial per a la continuïtat de l’espècie i fins i tot per a l’economia! Quan semblava que el feminisme havia acabat amb la maternitat com a únic destí per a la dona, ara toca reivindicar la forma com les nostres filles i nétes la volen viure. Caldrà seguir lluitant per aconseguir millors condicions per a la maternitat. Aquest no és un problema de les mares sinó de tothom.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de març de 2019. A la imatge un dibuix de la meva néta Carla fet quan era més menuda. La nena és filla del fill que va passar setmanes a la incubadora)

Maternitat més enllà del biològic

La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.

(Aquest blog farà uns pocs dies de vacances. Afers professionals ens porten a la Unversitat de Jaen. Aprofitarem per veure els camps d'oliveres, pintures de Zabaleta, escoltarem la guitarra de Segovia)

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.

(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)