Correspondències entre ciència i religió

 

De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no dubta l’existència.

Així, de la mateixa manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana, vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques, químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.

La ciència experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.

En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.  

(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)                                      

El purgatori

     

Quan jo era nena i anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista antropològic es contraposa a la història ordinària.

     

Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen in illo tempore, «en aquell temps», i que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en què no hi havia ni dolor ni mort.

     

De les històries que ens expliquen, llegim o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als llavis.

     

«Segons la teologia catòlica, el purgatori és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)