divendres, 1 de febrer de 2019

En la mort d'un amic


Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.
     
Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?
     
Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada