Escriure a mà i el seu valor

     

Cada dia escrivim més en el teclat d’un ordinador, o en la pantalla del mòbil. Són útils, sens dubte, aquests avenços que ens estalvien feina, ja que en el mateix acte d’escriure podem rectificar i presentar un text impecable, a punt per ser publicat si aquest és el seu destí.

     

Davant d’aquesta realitat, els experts han començat a estudiar si això tindrà efectes en el nostre cervell. A la mà la dirigeix el cervell, així com els gestos de la mà impressionen el cervell. En això es basa precisament la grafoteràpia. Un gest gràfic fet a voluntat i repetit moltes vegades pot canviar una tendència a la mandra, a la ira o a la depressió, així com, per exemple, escrivint cap a la dreta del paper (segons la divisió de l’espai estudiada per Max Pulver és la zona paterna i de la projecció, i molt típica de la cal·ligrafia anglesa), pot anar empenyent la persona cap a una acció que el projecti endavant, això sí, a dosis homeopàtiques, ja que el canvi és un procés lent, si bé efectiu.

     

Quan escrivim a mà? Quan fem la llista d’anar a comprar, quan escrivim unes notes per recordar alguna cosa, quan prenem apunts en una classe o conferència... Cartes manuscrites n’escrivim poques o cap, i és una llàstima perquè la carta és un espai privilegiat d’intimitat. Una carta manuscrita ens aproxima als altres perquè ens revela, ja que la lletra ens identifica.    

     

Quins són els avantatges d’escriure a mà, un fet que és cultura i art? L’escriptura manuscrita facilita la concentració i la memorització, així com promou la creativitat. No és difícil comprovar-ho. Quan de joveneta estudiava una matèria d’examen, mentre llegia els capítols que havia de saber em feia uns resums escrits amb els conceptes principals. Com que els llegia varies vegades, a l’hora de l’examen els recordava tot ampliant-los. Abans d’estudiar grafologia, doncs, vaig saber que escriure l’essencial que, és clar, demanava concentració en el que llegia, em facilitava la memòria del que havia de recordar. Quan a la part artística, la lletra és dibuix. Determinades cultures aprecien la cal·ligrafia artística, l’harmonia dels gestos, la bellesa que es respira entre el traç i el blanc del paper...

(article publicat al setmanari La Fura, 3 de gener de 2019. La cal·ligrafia està feta per Sylvie Marc, de Sallagosa, França)

Les primeres paraules

La meva mare té una memòria prodigiosa i és un plaer escoltar-la com explica episodis antics, tan antics com el començament del món, del meu món, si més no, que relata amb tot luxe de detalls. Tant que puc imaginar l’escena a la casa de l’Avinguda de Sarrià, on ella ha viscut des que va posar els peus a Barcelona. Veig perfectament el dormitori dels meus pares amb els primers mobles que hi van tenir, molt a la moda de l’època, els primers anys cinquanta, ja que jo vaig néixer l’any 1951. El aquest episodi em veig a set mesos un lluminós diumenge al matí aixecant-me del llit de baranes que veig com si hi fos al davant o a dins, tant hi fa, em veig posant-me dempeus i dient al meu pare: Papa. Aquestes van ser les meves primeres paraules dites amb una dicció precisa, retallada, a dir de la meva mare, paraules dites sense balbucejar, com seria sempre a partir del moment en què vaig començar a parlar. A tretze mesos em vaig trencar la cama esquerra i jo mateixa vaig explicar al metge com m’ho havia fet.

     

Les càlides paraules em venien de la mare i les vaig dirigir al pare. Pot semblar una anècdota si ens quedem aquí. Però anant més enllà, segons Max Pulver, que va teoritzar sobre el simbolisme de l’espai i que vaig conèixer quan feia grafologia pel gust de bussejar en aquesta ciència, si ara tinguéssim un paper al davant diríem que la zona de la mare, de la història i del passat es troben a la banda esquerra del paper, i la zona del pare i del futur es troben a la dreta. Les paraules, doncs, em venien de la mare, de la història, de la tradició, de la cultura, de la terra. Però un cop apreses les paraules, el meu instint vital i intel·lectual les va dirigir cap a la zona del pare, zona de la projecció, de l’exploració, del futur. La paraula papa, dirigida al meu pare perquè em fes atenció, era també una proclamació de principis de cap a on dirigiria a partir d’ara la meva vida. És pot dir que tinc imaginació, i és cert, com és cert que la memòria és una reconstrucció, una creació de la ment, tot i ser absolutament fidel a la veritat perquè no invento res.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juliol de 2018)

Grafologia i disseny gràfic

No hi ha dubte del parentesc entre la grafologia i el disseny gràfic. Ho posa de manifest, amb exemples visuals, com correspon a un estudi d’aquestes característiques, el psicòleg i president de l’Institut de Grafologia Analítica, Manuel J. Moreno, al seu llibre de referència, Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. La intersección entre dos caminos (Ediciones Obelisco).

Aquest veïnatge entre dues disciplines com la grafologia, que contempla tant l’escriptura com l’espai en l’escriptura, i el disseny gràfic aplicat a la publicitat en àmbits com la tipografia, els logotips i marques corporatives, el cartellisme, la maquetació, etc., ha donat lloc a una disciplina nova: la grafologia publicitària. A aquesta intersecció i al seu estudi s’hi ha arribat d’una manera natural, lògica, fruit del fèrtil intercanvi entre ambdues disciplines.

M’he llançat a llegir aquest treball interdisciplinar de Manuel J. Moreno amb l’interès i entusiasme d’aquella que ha estudiat disseny gràfic i que n’ha fet la pràctica, i, posteriorment, i per eixamplar coneixements en el camp de la psicologia, ha estudiat grafologia.

De l’estudi de Manuel J. Moreno es desprèn que tenir coneixements de grafologia pot ser una ajuda estimable a l’hora de treballar en el camp de la gràfica. És evident. I és cert que es pot observar com aquests coneixements poden emergir de manera inconscient, per la qual cosa sovint són aplicats també de manera inconscient, és a dir, de forma intuïtiva. Això ara ho sé amb coneixement de causa gràcies a la lectura de Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. Perquè sense saber-ho de forma conscient, en la meva experiència com a dissenyadora he aplicat de forma habitual aquests coneixements en el disseny d’ex-libris.

En aquest estudi que relaciona grafologia i disseny gràfic, Manuel J. Moreno hi esmenta un pensament de Carl G. Jung. El famós psicoanalista diu que un veu [les coses] tal com un és. Aquesta puntualització m’ha donat una bona pista per interpretar la pròpia obra vista des de fora. Això es possible quan una ja se n’ha allunyat prou, quan ja ha passat prou temps per prendre distància i pot esdevenir crítica amb allò que ha fet.

Escrivim com som, dibuixem com som. Així, salta a la vista, tant en els ex-libris com com en els logotips que he dissenyat, allò que en l’època que feia exposicions, la crítica ja havia advertit: la claredat expositiva, l’estima pels espais en blanc, una preferència per les asimetries harmonitzades en la composició, etc. Tot això es pot estudiar prenent com a base les tesis de Max Pulver, com ens recorda el professor Moreno. Max Pulver va estudiar amb voluntat científica la distribució de la lletra en el paper i dels grafismes en el paper, i el significat que aquests traços tenien des del punt de vista psicològic. Un exemple: deixar els marges amples significa deixar espai per respirar, per pensar i per fer volar una imaginació que es concretarà en un dibuix clar o en una lletra clara. 

La utilitat dels coneixements grafològics en l’elaboració d’un disseny en el camp publicitari es fa evident quan el disseny respon al missatge que es vol donar. Per proximitat, m’ha cridat l’atenció la interpretació que el doctor Moreno fa de la marca Pirelli: L’anagrama de Pirelli utilitza un gest de lideratge patriarcal mitjançant la sobreextensió en la zona superior i d’esquerra a dreta de la lletra inicial “P”. L’amplada de les lletres reforça la consistència i assentament de la marca. Sens dubte, una interpretació ben afinada. La història del que la fàbrica Pirelli ha representat a la nostra ciutat, sobretot en el passat, li dóna ben bé la raó.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de març de 2015)

Els marges

El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum.
L’any 1931, quan Max Pulver va publicar El simbolisme de l’escriptura, els estudis de psicologia havien fet grans progressos. Va escriure Pulver: “L’escriptura conscient és un dibuix inconscient”. L’escriptura es la projecció de la manera de ser de l’individu, expressa l’estat de la seva fisicitat i la seva vida psíquica, a més de la personalitat moral i del caràcter.
L’escriptura, tant com la consciència, reflecteix l’inconscient, la part oculta de la persona i també allò que la motiva... Això vol dir que a mesura que escrigui aniré bastint un retrat: qui em sembla que sóc, però també qui vaig a ser.
En aquest camí hi ha d’haver marges: comprensió, tolerància, fins i tot pietat per a un mateix, ja que la rigidesa mental i moral esqueixen. Els marges deixen que la lletra respiri a la pàgina, afavoreixen que l’ànima respiri en l’escriptura.
Som éssers en formació permanent. Aquest devenir es veu a la lletra i a l’escriptura, que va variant amb els anys. La cal.ligrafia va canviant, l’escriptura va transformant-se, tot i que conservin això que en diem l’estil, quan una personalitat ha adquirit un estil.
En aquest delta d’escrits [Com un despertar de la memòria] s’hi expressen vivències concretes en diversos plans existencials en el camí de recerca. Tot acostant-me a les coses, als fenòmens de la naturalesa i a mi mateixa, trobo correspondències en el sobrenatural. Com si en els objectes hi hagués una llum oculta que em cridés. Tot crida, tot parla, tot té vida pròpia.
Així escric per aclarir camins, per conèixer i per conèixer-me en la resposta, en el sentit; escric tot reflexionant en veu alta i, conscient de la imperfecció, deixo marges per a l’error.
Cap pensament ni cap sentiment no tenen entitat: si no s’anoten es desfan com núvols. Per analogia, la nostra entitat (la nostra identitat) és una substància efímera... Per això l’escriptura esdevé un testimoni del nostre pas per la vida. És com una fe de vida.
La literatura és un vehicle d’aquesta fe en la vida.
En una entrevista, va dir Julian Barnes: “La veritat literària és la veritat real... Si no és a la literatura, on és? No és a la boca dels polítics ni, amb tot el respecte, a la dels periodistes, ni a la de l’Església... Em temo que la veritat és a la boca dels escriptors imaginatius. I quan anem enrere normalment mirem Shakespeare i Cervantes per trobar com vivia la gent, què pensaven i què creien, i no llegim els comunicats oficials de les corts espanyola o anglesa”.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)