Marina Tsvietàieva a contra corrent

 

«Marina Ivànovna Tsvietàieva. Nascuda el 26 de setembre de 1892 a Moscou. Noble», va escriure la poeta al currículum que va preparar per buscar feina. Era noble. La seva mare, d’origen polonès, tenia sang blava en un país, Rússia, que va fer una de les Revolucions més sagnants del segle XX. Quan Marina Tsvietàieva escriu noble ho escriu com si hagués escrit filla d’un mestre d’obres: amb la mateixa dignitat, amb el mateix orgull. Per què la noblesa ho és d’ànima. La poeta en tenia consciència quan amb vint-i-quatre anys va escriure: «L’heroisme de l’ànima, viure».

Però Marina Tsvietàieva va pagar les conseqüències de la seva condició per triple motiu: per venir d’una família noble i culta –la mare era una pianista de gran talent, el pare, filòleg, historiador i professor a la universitat de Moscou, va ser el director del Museu Puixkin-; per la seva distinció i genialitat com a poeta; i pel seu matrimoni amb Sergei Efron, un actiu partidari dels «blancs», és a dir, dels perdedors de la guerra civil que va seguir a la Revolució i que van guanyar els «sòviets». Marina es va veure obligada a l’exili que va transcórrer per diverses ciutats europees. Va passar per moltes dificultats econòmiques. Des de l’inici de la Revolució la dissort se li va acumular de manera extrema. Arrossegada la família fins a la misèria, Irina, la seva filla petita, va morir de desnutrició l’any 1920.

Traslladada la família a París, l’any 1925 hi neix el fill Gueorgi. Marina hi viurà tretze anys enmig d’una gran penúria i hostilitat entre els exiliats russos a causa del seu inconformisme i antisovietisme. El marit Efron es veu implicat en l’assassinat d’un refugiat polític i fuig a Moscou. La filla Ariadna segueix els passos del pare i torna a Rússia. L’any 1939, Marina i el fill Gueorgi es reuneixen amb la família per poc temps, ja que Ariadna és arrestada i el pare, també arrestat, és executat. Envoltada de privacions i tragèdia, l’any 1941, després de la invasió nazi, mare i fill són evacuats a Ielàbuga, un llogarret situat a la república tàrtara. Gueorgi és destinat a una brigada de detenció de bombes per explotar, on més tard morirà. Tanta dissort porta a Tsvietàieva a abandonar la vida, si bé la mort no està clara: ateses les circumstàncies polítiques, hi ha un vel de misteri.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 9-9-2022. A la imatge, la coberta d'un llibre de memòries de Marina Tsvietàieva)

María Zambrano, exili i retorn

     

Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.

     

No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).

     

Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola

és una cosa i l'amor és una altra,

diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.

Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.

(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

Exili i asseure's a l'altra banda de la taula

Diverses tesis apunten que l’experiència de l’exili, tot i que molt dolorosa, també va ser molt profitosa per a la filòsofa María Zambrano. I és que a vegades la distància aviva el pensament, obliga, a qui en té necessitat, a repensar de cap i de nou el propi món contrastat amb el món “altre”.

Una cosa que he observat sovint és que hi ha gent que passa anys i anys en un lloc i no en destil.la gaire res, d’aquest lloc, com si sempre visqués a la “perifèria”, i amb això no vull dir un lloc geogràfic sinó mental. En canvi d’altres persones a vegades en tenen prou de fer-hi una estada curta per respirar-ne els aires més idiosincràtics, d’absorbir-ne l’essència. Aquest fet deu correspondre a la capacitat d’asseure’s a l’altra banda de la taula, com més d’una vegada m’havia dit la Pilar Ferrando, psicòloga transpersonal.