Ningú no pot negar l’aspecte terapèutic que té l’art en les persones, tant les qui creen obres d’art com les qui, contemplant-les, se n’amaren com s’amaren de l’aire que respiren. Ara bé, per fer justícia a l’obra d’art –ja sigui plàstica, literària o musical-, la psicologia analítica, i ja no diguem la crítica especialitzada, ha d’eliminar els prejudicis mèdics i valorar-la com el que és en definitiva: la representació més o menys figurativa o abstracte d’un impuls creatiu personal que en materialitzar-se s’omple de sentit universal.(en la imatge, pintures d'Adelaida Murillo)
