Benvinguda, primavera

Elles, les margarides, també saluden la primavera... Foto feta al jardí de casa aquest matí. Benvinguda primavera!

Primavera

Dues roses blanques. Present d'amistat. Present de primavera. Present primavera.

Mimosa florida...

El mateix dia que la meva mare va fer 91 anys, el dia 17 de febrer, al jardí de casa floria la mimosa. No és primavera encara, falta un mes, però amb les seves flors solars ja l'anuncia...

La primavera i les seves festes

Jo, la veritat, tinc ganes que faci una temperatura més pujada, aquests dies passats em trobava la mar de bé, buscava una estona cada dia per llegir al sol, la qual cosa sempre em porta a recordar moments de plenitud viscuts en la meva infantesa i jovenesa: el sol, els llibres i jo… La meva imatge de l’infern és el fred i la humitat, que em deixen els ossos baldats. Ja sé que hi ha qui suspira pel contrari: pluja i fresca com la que tenim aquests primers dies de la Setmana Santa. A propòsit de les celebracions d’aquests dies, us recomano un llibre de la Lluïsa Vert, que segur que us interessarà: L’anell misteriós. Festes, tradicions i símbols de l’any (Arola editors). Som individus emmarcats en l’univers, el cicle de l’any i nosaltres estem relacionats, des de sempre que els humans hem buscat un sentit a la vida o més aviat li hem donat… Sigui com sigui, alhora que som éssers naturals també som éssers culturals, és a dir: ens recreem a través de la cultura, i aquesta pren tantes formes i les festes n'és una.

Violeta

Durant molts anys, a l’entrada de la primavera la meva mare em regalava un ram de violetes. Ho feia el dia del meu aniversari (13 de març) o el dia 21, que és la data aproximada del meu naixement, que es va avançar. M’agrada molt aquesta petita flor, i no només perquè és símbol de la modèstia (la veritable, no la falsa). M’agrada perquè el color violeta combina la tinta blava de la sang celeste amb la tinta vermella de la sang terrestre. El violeta és, doncs, el color que expressa la nostra naturalesa humana enllaçada amb l’espurna divina. Potser és per aquest motiu que al Dijous Sant se l’anomena també el dijous de les violetes, flors tradicionals de la Setmana Santa. Despres de l’ofici del Sant Sopar, els altars i les imatges són cobertes amb robes de color violeta, així com és el color lila o violeta la casulla que porta el sacerdot en l’ofici del Divendres Sant.

El vestit –una túnica- que vaig dur en el meu primer casament era de color malva, que és un violeta rosat. També aprecio molt un anell de plata amb una ametista, una pedra que té aquest color. Sense saber que m’agradava tant el violeta, me’l va regalar un amic, l’Eduard Tell, que ja va morir, quan vaig publicar El vel d’Harmonia. “Perquè tinguis sort”, em va dir.

(extret de La capsa verda)

Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.  

Adar i la primavera

Adar és un mes del calendari hebreu, correspon al mes de març i al signe de Peixos. S’hi celebren les festes del Purim, i el naixement de Moisès. He buscat aquesta informació perquè en una visita a la Sinagoga Major de Barcelona em crida molt l’atenció un plat d'argent on hi ha gravats tres peixos entrellaçats. En un rètol explicatiu, llegeixo: “Quan arriba el mes d’Adar hi ha alegria a l’aire”. És clar: la primavera, la Pasqua…

Primera rosa

Aquí la teniu: és la primera rosa que ha florit al jardí de casa. Ha vingut amb la bonança aquest exemplar de les roses anomenades Joaquim Mir pel seu vestit de color groc solar i farbalans de color vermell intens. Us l’ofereixo des d’aquí, d’aquesta manera virtual, però sense perdre ni un bri de la meva amistat i el desig que tingueu una fèrtil primavera.
(fotografia d’Oriol Pi de Cabanyes)

En la primavera 2011

Ets aquí, esperança avui sense ombra.
Ets aquí en el líquid amniòtic
que il.lumina de bellesa un somni suau.
Ets aquí, dia d’avenç silenciós
en la saba dels arbres,
dia que construeix
un cos en la lleugeresa d’un nom
que encara no sabem.
Ets aquí, dia en què el món es fa de nou.

Una porta al blog

De la mateixa manera que la primavera apunta en els brots dels arbres, l’aire es torna gràvid de pol.len i el dia allarga la seva llum, a partir d’avui a aquest blog l’acompanya una nova imatge amb un fons on hi ha una porta, símbol de pas i també d’apertura… Em va ajudar en el disseny la meva filla. Els fills ens rejoveneixen i animen en aventures que mai no hauria pensat. I aquí sóc.

La música dels records

Jo no sé si la memòria és enganyosa o no, però hi ha records que retornen amb una coloració tan precisa com fascinant. En un concert de l’Orquestra de Cambra del Garraf, “la nostra”, ahir vam poder escoltar Les Quatre Estacions de Vivaldi. Les he escoltades tantes vegades, aquestes estacions musicals, que les sé de memòria. Ara bé, l’audició d’ahir em va resultar inèdita, com si escoltés les estacions de Vivaldi per primera vegada, o per segona vegada com si fossin inèdites, per ser més exactes. L’audició d’ahir, a llum tancada al Teatre Principal, em va evocar l’audició a plena llum del viatge de retorn de la ciutat occitana d’Albi, on hi havia anat a exposar una selecció dels meus ex-libris. En aquell temps de primavera –el pas del temps canvia tantes coses!-, l’audició va ser en cassette, a ulls d’ara una andròmina passada de moda. Però aquell viatge en cotxe duia a la falda una primavera més gran que la de l’atmosfera càlida que respiràvem: una relació amorosa en estadi inaugural, plena d’una llum aurífica, descoberta de poc…
(extret de La Capsa Verda)

La Mort i la Primavera

El primer d’agost de 1400, Margarida, l’esposa de l’humanista Johannes von Saaz, va morir en donar a llum. L’endemà mateix, Von Saaz va començar a escriure la seva obra mestra, El llaurador i la mort. Es tracta d’un diàleg entre la mort i el llaurador l’esposa del qual acaba de morir. El llaurador l’increpa dient-li carnicera, assassina, maleïda. En resposta, la Mort es defensa: Reflexiona un moment sobre la teva vanitat i insensatesa; busseja en el pobre material de la teva raó i descobriràs la veritat: si des que el primer humà, modelat amb argila, no haguéssim segat els humans de la terra, animals de la selva i dels deserts, peixos en les aigües profundes, l’aire estaria ple de mosques i ningú no ho suportaria. […] No has vist res de l’obra de la naturalesa; no has entès res de la manera com les coses es desenvolupen les unes a partir de les altres; no saps res de com el món funciona per transformació i declinació.
Sense la mort no tindríem consciència del temps, ni del creixement ni del canvi, que això és la vida.

Bouquet ardent, de Chagall

Primavera Paradís

Diu Emmanuel d’Hooghvorst que en hebreu el mot Paradís, PRDS, és format per les inicials dels quatre mots que fan referència als quatre sentits de l’Escriptura:
Pshat: el sentit simple
Remez: l’al.lusió (signe)
Derash: l’explicació
Sot: el secret (o sentit ocult)
Aquests sentits de l’Escriptura que constitueixen el Paradís no són quatre sentits diferents, tots quatre estan relligats al secret, són com esglaons o passes que hi menen. Fins i tot el sentit simple ja transmet el secret. Trobar el Paradís és llegir l’Escriptura tal com ha de ser llegida.
És evident que la majoria poc sabem llegir encara que ens ho sembli.

Bon dia, primavera

De vegades es fa necessària una salutació, una carta, una conversa íntima. Algú a l'altra banda: espill que transparenta el món i les seves criatures. La primavera té això: amb la força de la tija verda demana pas a l'aire, a la terra, truca les portes de l'ànima, tot i que no sembla època d'elegies al port sinó de viatges en alta mar. Però, cap a quin món?