Llegeixo al blog Diari d'un llibre vell que ha tancat la darrera fàbrica de màquines d'escriure que es trobava a Bombai. Fins l'any 2009 es fabricaven entre 10.000 i 12.000 unitats l'any. Però l'any passat ja només en va vendre 800. En memòria d'aquest estri amb el qual tants de nosaltres hem escrit les nostres primeres obres reprodueixo aquest article, publicat ja fa un temps:Em deixes la màquina, tieta?, li deia a la tia Trini, la més admirada de les germanes del meu pare. Sí, però vés amb compte. Era una Underwood que, severa, vestia de negre. I jo, tac-tac, hi escrivia amb només dos dits, tan menuts que a vegades s’esllavissaven entre les tecles i em feia mal. Ja volia escriure, llavors, i provava de fer-ho en el silenci que sempre hi havia al final del llarg passadís de la casa del carrer Ample, amb aquells sostres amb motllures tan alts que jo encara veia més alts perquè no aixecava dos pams de terra.
Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.
A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.
Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.
Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.
El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.
Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.
A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.
Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.
Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.
El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.
