No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal. Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.
Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.
El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.
Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.
(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)
