El
6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada
acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions
sobre el femení (Cossetània Edicions,
2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.
Des del 27 de juny de 1996,
l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a
Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és
impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix
sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què
se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre
passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus
cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...
I va dir Ana María Matute:
“No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos
(com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de
sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar
una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la
va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu
que pot veure llum en la foscor i que
aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.
La narrativa de la nova
acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un
sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la
innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de
preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar
a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable
vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval.
Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.
En la transcripció d’una
conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no
estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana
participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va
afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de
Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els
seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el
paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no
pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que
considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista
suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la
tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi
directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge
d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent,
concentrat en els adjectius que fa servir...”
En el mateix simposi, Esther
Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són
del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del
balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però
encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per
a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?
